Els orfes polítics

Una gran majoria de la burgesia catalana, independentment de la seva ideologia, és monàrquica, això  no és cap descobriment. Queda molt bé parlar amb algú i dir que s'ha estat sopant al Club Nàutic al costat del monarca, que un té la casa molt a la vora d'on, fins no fa gaire, vivia el presumpte gàngster Undargarin amb la seva infanta o que tot esquiant a Baqueira un ha parlat amb un escorta de la Sofia o que a un li miren la pròstata a la mateixa clínica que el Joan Carles, etcètera. Vaja, que la monarquia serveix a molts com a vara de mesurar la seva exclusivitat i el seu presumpte glamur i, només per això, defensaran a mort el concepte de la reialesa. Evidentment, prova d'aquest magnetisme i llepaculisme cap a la figura monàrquica és l'èxit de La Vanguardia i l'actitud servil de molts polítics autòctons i que es consideren nacionalistes, envers el descendent de Felip V, bé, ja s'ho faran, cadascun és responsable dels seus actes.

També és fàcil d'imaginar que els esclaus que, a canvi de 600 euros, treballaven (?)  a la fundació del gendre reial procedien de les cases bones d'amunt la Diagonal i que aquest esclavisme els hi suposava un prestigi que augmentaria el valor dels seus currículums en un futur.... "Amanuense lameculos en Noos". És igual, queda molt bé dir que s'ha estat sota el radi d'acció de la monarquia, això donava prestigi i rellevància al currículum d'algú acabat de graduar a qualsevol universitat i obria portes a llocs de treball exclusius... fins ara, ja que cal suposar que molts dels orgullosos i presumptuosos de compartir espai i relació laboral amb el jugador de handbol emparentat amb la filla del Borbó hauran esborrat dels seus currículums el temps treballat amb el gendre i, fins i tot, afirmaran que en sospitaven i hi veien moviments estranys en les activitats de la parella de Ducs. Temps al temps.

I no només la burgesia, les classes mitjanes i baixes han quedat subjugades davant la famosa campechania del senyor Joan Carles que, tot sigui dit, s'ho ha treballat molt bé per guanyar-se a la veïna del quart i al botiguer de la cantonada que, tot i ser convergents de tota la vida, s'emocionen si per alguna d'aquelles casualitats el descendent legal del cabdill inaugura un pantà al costat del terreny on els personatges esmentats hi tenen la torreta, "Aiii!! Maria que hi vàrem veure el Rei!!".

Aquests supòsits anteriors i el segrest de l'adjectiu "republicà" per part d'una formació política concreta fa que alguns catalans que ni són monàrquics ni d'esquerres, s'hi trobin sense referents ideològics. És a dir, no hi ha un partit català obertament liberal i republicà on s'hi puguin encabir persones que no combreguin amb el republicanisme d'esquerres. No serveixen els esforços de CiU o d'ERC per tractar d'acollir als catalans liberals i republicans; en algun moment, aquests partits els hi trairan, ja sigui per abaixar el cap davant el Borbó o per l'adn socialdemòcrata depenent del cas. Això, aquesta manca de referents, pot provocar que el cada cop més afiançat republicanisme liberal espanyol acabi per seduir a molts d'aquests potencials votants catalans i donar ales a aquest moviment centralista. Els liberals i republicans catalans són els autèntics orfes políticament parlant, esforços com els de Reagrupament i Solidaritat tampoc no serveixen ja que la procedència de molts dels seus votants -partits d'esquerres- acaben per marcar les línies ideològiques de les formacions i, al final, els Borbons acaben per fer el mateix, dir quatre paraules en català, i tothom content.

La reforma dels treballadors

Els sindicats mafiosos la tornen a organitzar. Ara volen impedir que la gent utilitzi el transport públic  durant la celebració del Congrés Mundial de Telefonia Mòbil a Barcelona i segrestar els ciutadans que fan ús dels autobusos per desplaçar-se, limitant i coartant la seva  llibertat de desplaçaments. Aquesta convocatòria de vaga mostra la veritable cara del sindicalisme, la del vandalisme i del piquet, la que no reconeix el dret dels treballadors a treballar i la dels usuaris a poder fer-ne ús d'un servei que, en forma d'impostos, també paguen ells. No hi ha altra manera de negociar que no sigui la brega? No, un cop més serem testimonis de l'espectacle de grups de salvatges cremant autobusos i insultant als valerosos i responsables treballadors que vulguin fer la seva feina, aquests són els herois d'aquestes jornades de vaga i també els soferts usuaris que hauran de sacrificar més temps i diners en haver de buscar un mitjà alternatiu per desplaçar-se per la ciutat. Tornem enrere, això no avança.

El sindicalisme s'ha quedat ancorat en el temps, en l'època del pistolerisme i les bombes. No hi avança, és ultraconservador i totalitari, censura la llibertat democràtica i la llibertat de pensament dels treballadors a qui tracta d'imbècils analfabets a qui s'ha d'adoctrinar mitjançant consignes  revolucionàries allunyades de tota realitat. I això no ha fet més que començar.

Venen temps durs. De moment la necessària i imprescindible reforma laboral ja ha activat els mecanismes de reacció sindical. Ben previsibles, per cert. Primer mobilitzacions, després una vaga general, evidentment, quan faci bon temps i s'hi pugui anar a la platja o a fer una costellada a Les Planes. Aquesta reforma ha estat aprovada per un Parlament, en aquest cas l'espanyol, democràticament elegit per milions de vots i aquests, els milions de vots, podria afirmar-se sense por a errar que procedeixen majoritàriament de les classes mitjanes i treballadores de l'Estat i no per les oligarquies o les classes privilegiades, parlant en terminologia sindical. Aquí, els líders sindicals demostren el seu autisme i la seva manca de visió de la realitat. Els votants del PP, senyors sindicalistes, són molts dels seus afiliats. Que no ho entenen? La reforma laboral l'han triat els propis treballadors que, assumeixin-ho d'una vegada, han votat la" malèfica" dreta i toquen de peus a terra, l'obrer no és ximple. Facin números, si us plau, calculin els percentatges de vots i podran constatar la realitat.

I així, mentre a Barcelona s'hi preveuen incendis de neumàtics i autobusos, els líders sindicals tractaran de frenar qualsevol reforma que posi en perill els seus privilegis de casta i anul·li la capacitat de raonament dels treballadors.

.

Canvis....

Canvis. Tot té un procés. Aquest espai m'ha permès llençar-me en això del món dels blogs, perdre la por a compartir comentaris, a rebre crítiques, a llegir opinions dels altres i a establir una mena de compromís amb mi mateix a l'hora d'observar les coses i els fets que ens envolten i tractar de descriure'ls des d'una òptica personal.

He descobert gent que escriu i s'expressa d'una forma increïble. És un honor que aquests hagin afegit aquest espai als seus blogs. La premsa "oficial" es perd grans articulistes que, de ben segur, escriuen millor que molts dels seus periodistes en nòmina i, sobretot, s'expressen lliurement i sense lligams ideològics o el tant nostrat "voler quedar bé..".

El Porc Senglar, animal amb què m'identifico pel seu habitat a les muntanyes metropolitanes i pel seu costum de baixar a la "civilització" a buscar menjar (treballar), va ser el nom que vaig triar mentre corria per un camí forestal de la Serra de Collserola. Des d'aleshores, el Porc Senglar ha continuat vivint a prop dels boscos metropolitans i alimentant-se de les idees que li dóna l'espècimen humà en el seu context urbà i social.

Durant aquest temps he rebut crítiques, sempre constructives, pel que fa a la meva manera d'escriure i expressar segons quines coses. També he estat animat a presentar-me amb el meu veritable nom i no amb un pseudònim -triat d'entre els cognoms dels meus avantpassats-, no és cap pretensió de fama ni de glòria, és senzillament mostrar-me tal com sóc en realitat i no emprar un blog com un amagatall des d'on criticar sense donar la cara. Quan un opina des de la llibertat i el respecte no ha de tenir por de res. Si un es presenta amb els seu veritable nom a una xarxa social, per què no fer-ho a un blog?

A partir d'ara, i de forma gradual, aniré introduint petites modificacions en aquest espai i en la manera d'expressar algunes coses.

El tema continua....

Spanair RIP

Al món de l'aviació hi ha una dita que afirma que si un es vol fer milionari amb una companyia, abans ha de ser multimilionari. Que vol dir això? Doncs que s'ha d'assumir que només hi perdrà diners i això és el que ha passat amb Spanair. És trist, molt trist, però és així. Això de les grans companyies "de bandera", representants d'un país, ja ha passat a la història, una era que va acabar fa temps i on els estats feien acte de presència al món amb els avions com ambaixadors permanents. Companyies que eren una prolongació de l'administració i un forat per on s'escolaven subvencions de tota mena. Les grans fallides i reestructuracions de les línies aèries varen arribar quan les normes de la lliure empresa van envair el món aeronàutic i els monopolis varen passar a la història. Ja fa anys, el "low cost" ha globalitzat el fet aeronàutic i les grans companyies vinculades a les nacionalitats han passat a segon terme. Per això, quan la Generalitat, el govern tripartit, va inflar a subvencions una línia aèria va cometre, a més d'una il·legalitat, una irresponsabilitat terrible amb els diners públics i va voler omplir de contingut polític el mantenir volant una companyia en fallida amb l'esperança que fossin els àrabs qui salvessin l'empresa.

Això passa per anar de nou ric. Escòcia s'independitzarà i el seu govern no haurà fet un ridícul tan gran com el d'aquí. Ni companyies d'aviació pretesament nacionals ni actuacions cara a l'exterior quan no s'és més que una regió, una autonomia o com és vulgui dir al nostre país.

No seria descartable que en la fallida d'Spanair hi hagués la llarguíssima ombra d'Ibèria. És conegut que l'antiga companyia de bandera espanyola vol mantenir el monopoli aeronàutic a l'estat, en aquest sentit ja s'ha cruspit Vueling i ara crearà una filial de baix cost que, no seria d'estranyar, ocupés els forats que deixa Spanair a El Prat. Un aeroport, per cert, que amb la fallida de l'esmentada companyia i el seu somni de fer vols intercontinentals passarà a ser el servidor de Barajas, l'ideal d'Iberia. I per ser més mal pensat encara, és curiós que el govern espanyol hagi fet un pas enrere en la privatització de l'aeroport de Barcelona la mateixa setmana en que Spanair tanca, alguna cosa fa olor a socarrim.

Spanair era el símbol de la grandiloqüència del tripartit, del Carod i companyia que anaven a Alguaire en avió de línia, tot un símbol del malbaratament i el poc seny. El tancament de la companyia és terrible pels grandíssims professionals de l'aviació que han anat al carrer però esdevé una lliçó que hem d'aprendre si volem fer les cosses bé.

De jutges i judicis

Ara que el senyor Camps i el seu amic Costa han estat declarats "no culpables" per aquell tema dels vestits resulta que la feligresia progre es posa les mans al cap davant d'un veredicte absolutament legal i just. En comentaris llegits a diferents mitjans de comunicació i a les xarxes socials s'hi veu aquesta hipocresia tan penosa quan alguns es lamenten per la decisió sorgida d'un jurat popular. Si el veredicte hagués estat el contrari, la progressia hauria lloat la saviesa innata i la capacitat d'enjudiciar del poble. Tanmateix, alguns diaris i comentaristes, a la vista de la sentència, afirmen que si el judici l'hagués celebrat un tribunal "professional" el veredicte hauria estat de culpabilitat. I en cas contrari? És a dir, si uns magistrats haguessin absolt en Camps i en Costa; aleshores, de ben segur, els jutges haurien estat "acusats" de ser de dretes, d'haver rebut suborns i s'hauria reclamat que el cas hagués estat enjudiciat per un jurat popular.... un embolic, vaja. 

El penós de l'assumpte ha estat la cobertura mediàtica del cas dels vestits, en una mena de judici paral·lel, molts diaris i televisions, especialment TV3, s'han limitat a transcriure o emetre els fragments més sucosos o "de safareig" de les converses gravades durant la investigació i, és clar, això, fora de context, pot semblar escandalós, patètic, cutre o delictiu però si, a l'hora de sentenciar, cinc persones de nou consideren que no tenen una seguretat absoluta per a condemnar a algú és lloable i molt honrat actuar de la forma que ho han fet, triant el veredicte de "no culpables". Els membres del jurat popular eren a la sala de vistes i han sentit totes les converses, les argumentacions de la fiscalia i les defenses, les declaracions dels imputats i dels testimonis. Seguint el seu lliure criteri i la seva moral, han pres una decisió un cop han assimilat la informació i això s'ha de respectar, agradi o no. De ben segur, que la majoria dels membres del jurat podrà dormir en pau i amb la consciència neta, d'això es tracta. Per això, se'ls hi ha de deixar tranquils, són ciutadans anònims que han complert amb la societat.

La cosa va de jutges i judicis, si a alguns se'ls toca el Garzon i s'exculpa a algú del PP, el món esdevé injust però si es venera l'intocable i mediàtic Baltasar i es condemna als rivals polítics, en aquest cas de dretes, el món és un lloc meravellós. Tot molt hipòcrita i, com no, injust.

Sindicalisme lleig

Uns sindicalistes moderns, honrats i com cal es reunirien amb els representants del govern o de l'empresa i negociarien la millora de les condicions laborals mentre animen als treballadors a fer bé la seva feina, a comportar-se com a professionals. Amb quina legitimitat desallotjaran els mossos d'esquadra un grup de manifestants que talla un carrer quan ells també ho han fet? Uns sindicalistes coherents haurien d'impedir que els seus companys es comportessin com okupes i tallessin la via púbica, per exemple. No serveix que els mossos o els metges demanin permís per tallar el carrer, no, s'ha d'estar per sobre d'això. O, el més patètic, haurien d'avergonyir-se i demanar perdó a la població pels controls indiscriminats a que sotmeten els conductors i que provoquen retencions quilomètriques, un veritable atac contra la llibertat de la gent en atemptar contra el dret de desplaçar.se lliurement. És curiós, els encarregats de defensar les llibertats la coarten i la limiten. I això per culpa d'uns sindicats que equiparen un metge, un bomber i un policia sense atendre la diversitat i especificitat de cada professió. Els sindicats de la funció pública s'han quedat emmirallats en l'època de les colònies tèxtils i els pistolers, en les barricades, la qüestió és trencar l'harmonia social atacant la llibertat dels ciutadans a qui haurien de servir sense cap mena de condicionant. Ara, si els sindicats de la funció pública volen cridar l'atenció, haurien d'animar els seus afiliats a ser exquisits amb la població, veritables professionals del servei públic i no vulgars organitzadors de piquets i talladors de carrers. És trist però cridarien millor l'atenció fent el que cal fer cada dia.

Un funcionari no treballa pel govern, treballa per la població que ha votat un govern que, aquest sí, gestionarà el funcionament de l'administració. Atacar de forma barroera el govern del país és atacar la població que, democràticament, l'ha triat. Els sindicats beuen de la font del totalitarisme i volen uniformitzar el comportament de tots els treballadors, anular la seva capacitat de reflexió i autocrítica. Amaguen la seva incapacitat i poca habilitat negociadora rere el boicot i l'acció revolucionària que tanta desgràcia ha portat al món. Els líders sindicals s'exciten sexualment quan veuen les imatges del que passa a Grècia, veient-hi contenidors cremant i barricades pel carrer, això, la violència contra "la patronal" els hi legitima. El terror, la vaga, el piquet i l'atac a la llibertat de la gent i dels seus companys, aquests són els principis dels sindicalistes.

L'origen de tot plegat rau en la pròpia imatge dels líders sindicals. Són lletjos, vesteixen malament, duen mariconera, no saben parlar i, de ben segur, quan eren petits els companys de classe se'n fotien d'ells. Això va fer que la ràbia i l'odi s'acumulés dins aquelles persones. Envejaven els nois guapos i les noies boniques, els que s'hi esforçaven i ningú no els hi regalava res. Van començar a generar frustració i complexe d'inferioritat, varen descobrir el petit monstre que hi havia dins seu. Es varen afiliar al sindicat, varen trepitjar a d'altres i es van col·locar en primera línia per tal de venjar-se de la societat. Els líders sindicals haurien de ser com el representant del sindicat dels controladors, en César Cabo , tothom se l'hi escoltava i es varen crear grups de fans. Al final, els controladors segueixen fent la seva feina. Passarà el mateix amb els mossos o els funcionaris de presons? És difícil.

Els agents cantaores

Han passat uns quants dies i cap dels mossos cantaores del Viva España o dels cervells sindicalistes que varen idear aquesta protesta de parlar en castellà no han fet cap comunicat públic demanant disculpes pel ridícul i la vergonyant actuació davant la societat. Resulta difícil d'imaginar un grup de bobbies anglesos o d'agents de l'FBI actuant d'aquesta manera davant de la màxima autoritat del seu país i el motiu principal és que els mossos cantaores no reconeixen al President de la Generalitat com el representant màxim de la nació, comparant amb els Estats Units, com el seu comandant en cap. Tampoc no s'ha vist -de moment- cap actuació contundent per part del Departament d'Interior contra els mossos cantaires i això es mostra de feblesa i fa la sensació que això denota por al què diran determinats mitjans en saber-se que un grup de policies ha estat expedientat per adreçar-se al President en castellà. No és això, a banda del caspós tema musical, l'actitud infantil i indigna dels mossos cantaores mereix la reprovació i el càstig exemplar deixant clar que un comportament barroer per part d'un agent de l'autoritat s'ha de tallar de forma taxativa. Un policia ha d'estar pel damunt d'això.

L'origen de tot plegat és la presència de sindicats generalistes en un col·lectiu amb característiques tan particulars com és el de la policia. Aquestes organitzacions, CCOO i UGT, encara viuen en l'època de les barricades i els piquets, basant la seva estratègia reivindicativa en la confrontació irracional amb els que ells anomenen "la patronal" i contra aquesta, encara s'hi val el pistolerisme en versió musical o idiomàtica. Aquests senyors dels sindicats encara s'inspiren en aquella absurda idea d'aquells vells comunistes que afirmava que  el català era la llengua de la dretana burgesia opressora i ho mantenen i ho apliquen en les seves accions de guarderia. Que un col·lectiu professional en concret tingui uns representants sindicals i reclamin millores en les seves condicions laborals és absolutament normal però en el cas de la policia o dels serveis públics essencials s'hauria de ser més exigent en la tria dels delegats sindicals i comportar-se de manera exemplar de cara a la societat.

Per això espero que els protagonistes de la xarlotada de Lloret de Mar i de l'absurda idea de parlar en castellà siguin expedientats de forma exemplar per la seva mala educació, pel poc respecte a la gent que ha patit repressió de tota mena perquè es pugui parlar en català i per la nul·la consideració a aquells que han patit o mort en la defensa de l'autogovern que els hi alimenta.