Els millors propòsits

La meva tradició particular per celebrar el canvi d'any no és el raïm, ni molt menys. Ja fa anys que el dia 31 de desembre acostumo a sortir a córrer, nadar o fer qualsevol activitat física com a símbol que durant l'any que finalitza he mantingut la salut i amb l'esperança de poder-ho fer l'any següent. Lluny de tòpics tan gastats com aquell de marcar-se la fita de deixar de fumar, jo desitjo seguir gaudint dels meus cigars de després de dinar, amb el cafè i, de vegades, un got d'Antiquary o Chivas. La vida s'ha de gaudir en tots els seus aspectes. Respecto els puristes de la salut i de la condició física però si no hi ha un punt d'allò que alguns en diuen "transgressió", la nostra vida esdevindria monòtona, avorrida i absolutament lineal. Per a mi, fumar un cigar després de dinar o de sopar no és transgredir, és un ritual de descans i de relax. Un plaer individual o compartit amb d'altres persones. 

Com a punt d'equilibri, també gaudeixo fent esport, el plaer atàvic de córrer sol per la muntanya és ideal per netejar la ment i connectar amb l'essència de l'home primitiu que hem sacrificat en honor de l'home urbà. Un home, l'urbanita, que limita el camp de visió als edificis i a les estructures de formigó que impedeixen reflexionar lliurement, com s'ha fet tota la vida. Dubto que les grans idees que han fet avançar la humanitat hagin sortit d'un entorn urbà sense aire pur, és impossible, les neurones no funcionen i l'esperit no pot alliberar-se escoltant el soroll del vent fregant les copes dels arbres.

Per això, per aquest 2012 desitjo poder seguir gaudint dels cigars, del whisky i de l'esport a la natura. També desitjo un 2012 en que els homes i dones lliures facin avançar aquesta societat en aquesta etapa complicada i dura per a molts.

Bon any a tothom.

La postal d'Amèrica (o La comunitat II)

El Nadal era la felicitació que cada any ens enviaven els tiets i cosins d'Estats Units. Una fotografia de la seva casa als afores de Dayton (Ohio), al bell mig d'un bosc nevat. Una típica casa familiar de la classe mitja americana, igual que aquelles pel·lícules de mitja tarda amb què ens bombardegen per aquestes dates. Al darrere de la foto, la tieta Maria ens escrivia algun passatge de la Bíblia i ens explicava que el dia de Nadal, en tornar de l'església,  tota la família es reuniria al voltant de la taula per gaudir de l'àpat, una combinació de plats catalans i americans, sopa de galets, torrons i plum cake o apple pie. Al final, s' hi acomiadava desitjant-nos Merry Christmas i benediccions. Cada any esperàvem la postal ja que això significava que les vacances de Nadal eren a la cantonada i que tot anava bé, que la nostra família seguia anant a l'església i treballant dur per prosperar en aquell país que tant bé els hi va acollir. Era, aquella postal, el senyal que Amèrica seguia vetllant pel món, el símbol que indicava que els valors que havien fet gran aquella nació seguien intactes. Aquí, a Europa i, en particular, en aquesta Europa del Sud, vàrem destruir l'essència que ha fet grans als Estats Units, que no és més que l'amor a la llibertat i la fe en Déu. Aquesta Europa seca, calorosa i aspra va rebutjar els valors protestants que enalteixen l'esforç individual i el reconeixement social pel que treballa,  prospera i compleix la llei ja que la considera vinguda del de dalt. Aquí, al Sud d'Europa, ja es digui Catalunya o Espanya, la combinació antagònica de catolicisme i socialisme han creat un monstre ideològic que impregna de relativisme moral i de manca de valors la nostra societat. Ara ho veiem, Amèrica comença a sortir de la crisi i aquí ens enfonsem en la merda cada dia una mica més.

Ja de petit, en rebre la postal, tenia una sensació estranya, la que aquí mai no seriem igual. Ara hi veig perquè. Aquí, per exemple, els governs han intentat esborrar el Nadal de l'ideari social i en nom d'una maldestra idea de la multiculturalitat i la llibertat de culte, sempre a favor del que vol destruir la civilització judeocristiana. Els Estats Units són un veritable país multicultural, allà, els meus, s'hi van integrar plenament, obeint les seves lleis i sense esperar que l'Estat els hi donés tot ni renunciés a perdre la seva pròpia identitat en nom de les onades d'immigrants que hi arriben. Aquí, el progressisme, en nom del nouvingut, ha destruït els valors propis considerant-los anacrònics i caducs, quelcom inimaginable a Amèrica. Allà, si hi vas, i t'hi integres gaudiràs de totes les oportunitats, com han fet els meus. S'hi han casat amb autòctons, hi han tingut fills, treballen a llocs completament normals i, fins i tot, de prestigi i sense que la societat acollidora hagi renunciat a res.

Aquella postal, ara ho entenc, era el símbol de la llibertat,

La comunitat

He llegit aquests dies diferents articles i comentaris que comparaven Europa i els Estats Units, en com afronten aquesta etapa de crisi econòmica i de valors. Vull afegir el meu punt de vista ja que, afortunadament, part de la meva família viu als Estats Units i a Alemanya, dos dels grans actors i protagonistes en aquests temps i això em permet gaudir d'una visió particular. Si abans era, com diuen els britànics, euroescèptic, ara ho sóc encara més. Durant anys, els meus familiars d'Alemanya no entenien com fem les coses per aquestes contrades, coses banals i del dia a dia. Ens miren com si fóssim alienígenes amb costums ben diferents i estrambòtics que  serien impensables al seu país. Allà, el valor del compromís individual i la responsabilitat a l'hora de treballar són sagrats, quelcom cultural. No poden entendre aspectes com arribar tard a un lloc, per exemple, i ja no diguem qüestions de caire més cívic. I això que som europeus; és a dir, iguals en teoria, o això ens venen.

Europa és una comunitat de veïns, a l'hora de pagar les derrames i posar-se d'acord en certs aspectes d'interès comú no aconseguiran anar plegats, un no pagarà, un altre ho farà amb retard, el veí responsable aportarà diners. El del pis de dalt farà soroll a la nit i altre embrutarà l'escala, un dels bons veïns netejarà la merda que d'altres hi deixen i penjarà rètols a l'ascensor recriminant determinades actituds. Això és Europa, un bloc de pisos on és impossible no tenir mania a algun dels veïns, on el del 4rt 1a odia al de l'àtic 2a, on uns són propietaris del pis i d'altres hi viuen de lloguer o rellogats. Entendre-s'hi és impossible. Europa és un merder. La unió dels estats europeus ha beneficiat més la lliure circulació de delinqüents que no pas la de mercaderies.

Els Estats Units, en canvi, són com una família. Van a una. Si un ataca un dels seus, la resta reacciona i s'oblida de les diferències que pugui tenir amb el seu germà. Un habitant de Texas -per molt que es vulgui independitzar de la Unió- no dubtarà a defensar les llibertats d'un bostonià. Recordo un viatge a Nova York, a l'aeroport d'El Prat, els viatgers, gent de diferents estats compartien experiències dels seus viatges per Europa, com els germans que es retroben després d'un temps allunyats. Els europeus ens mirem amb reticència i desconfiança, un francès mai no m'explicarà la seva experiència si me'l trobo a la terminal de l'aeroport de Roma. No som de la mateixa família. Els americans són lliures i estimen la llibertat per molt que vulguem presumir aquí. Els meus cosins americans idealitzaven Europa però només dos viuen aquí, un a Alemanya, la resta s'hi ha quedat allà per molt que els hi agradi el pa amb tomàquet. Amèrica anirà plegada per sortir de la crisi, Califòrnia amb Montana i Florida amb Alaska. Algú imagina el mateix entre Grècia i Dinamarca? Tant aprop però tan lluny... 

Si això és una Unió, que vingui Déu i m'ho expliqui.

Això no va bé

Els governants segueixen pensant que els ciutadans som imbècils i ens llepem el dit. Si la caixa de la Generalitat està a "dos velas" que ho diguin i es deixin de mandangues i d'emprar expressions del tipus: "hi ha tensions de tresoreria..." o de fer el paperina i portar l'Estat als tribunals per reclamar uns diners, igual que faria una operadora de telefonia amb un client que no paga, que trist. Com si a l'Estat li fes por que el denunciïn, em pixo de riure només de pensar-ho. I si l'Estat es pixa de riure, Europa, amb la que cau, no farà cas de la denúncia d'una regió que diu que li han robat la cartera. Sí, he dit regió perquè a Europa és el que som, siguem realistes. És com si qualsevol de nosaltres anés a una comissaria a denunciar que agents de la CIA ens han col·locat micros a casa.... els mossos encara riurien (ep! un cas real).

Ara, quan no hi ha quartos és quan s'hi veu clarament qui té la paella pel mànec i que això, Catalunya, d'autonomia, res de res. Si no pots fer mà a la cartera quan tu vulguis no existeixes, ets com l'adolescent que demana diners als pares per posar benzina a la moto o dur la xicota a sopar a un xino. Al final, els pares se n'acaben fartant i el foten fora de casa. Cada cop crec amb més força que si Catalunya esdevé independent no serà per un procés de lluita política i reivindicació a l'estil escocès sinó perquè Espanya es cansarà del paper d'adolescent capritxós que representa el nostre país. Que paguem més que altres i en rebem menys? És evident. Parlant clar, que Espanya ens roba? Sí. Que som la regió europea que més paga al seu Estat? Sí, és ben sabut. Davant d'això no hi caben la queixa constant, el lament ni la denúncia. El govern de CiU és covard, vol que els funcionaris i la població en general facin de "primo de Zumosol" i s'enfrontin a l'estat, typical convergent, nedar i guardar la roba. Un governant digne tiraria d'èpica i diria les coses clares: "estimats compatriotes, no hi ha un euro a caixa, aquest més no es cobra....." però això és ciència ficció i la por als sindicats i al "què diran", mou l'acció de govern. Per molt que en Duran passegi la seva calba per Madrid, aquí no hi veurem un euro. Aleshores què? Seguir retallant? Sí, evidentment, hi ha despeses supèrflues i evitables però al final acaben rebent els de sempre, aquells als que per retalla'ls-hi la nòmina només cal pitjar un botó. Això, senyors, no va bé.

La comissària política

Hi ha alguns companys/es de feina que es comporten com a veritables comissaris polítics. Necessiten saber què fas a la teva vida privada, quants diners tens al teu compte bancari, quin cotxe condueixes, on vius, amb qui folles i a quin partit votes a les eleccions. Si no els hi dones aquesta informació esdevens el seu enemic, no et tenen controlat i passes a ser dels sospitosos.... Aleshores, et volen destruir, igual que als règims totalitaris. O ets dels seus o hi estàs en contra, no hi ha terme mig. Aquests elements ho passarien molt bé a la Cuba de Castro o a Corea del Nord, allà hi treballarien delatant als sospitosos de no seguir les consignes del poder establert. Intenten fer-se amics teus, et volen implicar en les seves conxorxes per mirar d'obtenir informació i veure de quin bàndol ets partidari, si dels "jefes" o dels que n'està en contra. No entenen que quan surts de la feina ets lliure i quan hi ets, no fas sinó limitar-te a treballar el millor possible, a complir amb la teva tasca deixant el safareig a banda. Són el càncer dels centres de treball, sobretot dels públics. No entenen que pots respectar i ser respectat per tothom sense caure en posicions partidistes.

Aquesta setmana passada, una d'aquestes comissàries polítiques ha intentat destruir la reputació professional d'algunes persones, entre elles jo, ha aprofitat el seu recent ascens de nivell per, com diu ella "hacer limpieza" i com després d'anys de treballar amb nosaltres no sap gairebé res del que fem o del que pensem fora de la feina,  ha anat escampant rumors com que "no sóc aigua clara", que "sóc poc de fiar" i que, al·lucinant, "no sap res de la meva vida privada..." Així, tal com sona, un exemple de respecte a la llibertat individual. Aquesta persona, una jove illetrada que ha ascendit i es creu amb dret de controlar-nos a tots, ha aprés gairebé tot el que sap gràcies a mi i uns quants veterans que l'hem ajudada des de que va arribar al seu destí. En saber de les seves sinistres intencions vaig parlar amb ella; fa anys, quan era una subordinada meva, la respectava i l'ensenyava; ara, que té el mateix nivell que jo, em produeix fàstic, em repugna. Vol destruir el mestre i als seus antics companys. El regust de la revenja és dolç i agradable, ha estat plaent veure-la plorar, demanant perdó i jurant que marxarà al proper concurs de trasllats. Ha reconegut que volia controlar la vida dels que treballem amb ella, que ho feia per qüestions de seguretat i per saber qui som fora de la feina, com si fóssim mafiosos. Patètic!!

A algú que treballa amb mi només li demano que sigui honrat, responsable, professional i respectuós durant les hores que dedica a la feina. La resta del dia que faci el que vulgui, a mi no m'importa res del que fa fora de l'oficina -sempre que no afecti al seu bon funcionament-. M'és ben indiferent si algú va de putes, vota al PSC, beu JB o practica el naturisme... me la sua, no en vull saber res i exigeixo, demano, que es faci el mateix amb mi. Aquesta comissària política no ho entenia, es creia que el seu càrrec li permetia fiscalitzar, vigilar, controlar els pensaments, les accions i les vides de la gent del seu entorn. Desgraciadament estem envoltats d'aquest tipus de personatges, a tots els nivells, des dels veïns de la finca, a la família o a la feina. Autèntics monstres, autèntics destructors de la llibertat individual.

El "pícaro" Montilla

Fa dies barrinava la possibilitat de comentar alguna cosa d'en Montilla, volia titular l'escrit "On és en Wally?" o quelcom així, referint-me, evidentment, al nostre ex-president. Els esdeveniments, però, han frustrat aquest comentari que volia escriure i, vet aquí que el personatge, a causa de la seva voracitat per ocupar càrrecs i la seva cobdícia desmesurada torna a aparèixer a les nostres vides. Al menys, l'homenet, és sincer, argumenta que encara és jove i que necessita els diners, que no treballar, per mantenir el seu modus vivendi. Molts dels polítics i dels comentaristes s'han escandalitzat però en qüestió de pocs dies, un cop el senador Montilla ocupi el seu escó, tothom callarà i tot, absolutament tot, seguirà igual. El problema no és la moral inexistent del il·lustre "saltacàrrecs" -mot que patentaré aviat-, no. El problema és que en aquest país, en aquesta civilització mediterrània es considera que la cosa pública està al servei del polític i no a l'inrevés com acostuma a passar als països d'ètica i moral protestant. El saltacàrrecs Montilla no fa més que aplicar una forma de vida ben arrelada als països de moral catòlica que és la del "pícaro" o brivall que tant enorgulleix els llatins. En Montilla és la versió 2.0 de qualsevol personatge d'aquests que tant bé retrata la novel·la picaresca; és a dir, gent sense ofici ni benefici que viu aprofitant-se de la bona fe o la ignorància dels altres, sense haver de treballar mai. Gènere literari aquest, el de la novel·la picaresca, que no té equivalent, o bé és insignificant, a l'Europa reformada. El "pícaro", saltacàrrecs i senador Montilla honora aquest gènere literari com un Lazarillo de Tormes o El Buscón de Quevedo. Personatges sinistres que mai no m'han fet la més mínima gràcia i a qui he detestat sempre, des de que em van obligar a llegir-los durant el batxillerat. El senador, d'haver existit durant el Siglo de Oro espanyol, hauria protagonitzat alguna d'aquestes històries tan patètiques, protagonitzades per veritables éssers sense escrúpols ni moral. En referència al nostre (ex) desaparegut Wally, potser en Quevedo hauria relatat així les seves peripècies: "En ver que los ducados de oro escaseaban en su bolsa, Don José se propuso de ocupar un cargo en uno de los más ridículos estamentos de la Corona, el Senado. Así, sin esforzarse lo más mínimo, podria Don José mantener sus haciendas y sus prebendas".

El meu pare i el President Mas

Un president de quelcom que s'anomena país o nació i que té aspiracions a esdevenir alguna cosa més no pot deixar-se entrevistar per ningú, ni pel millor periodista del món ni per una senyora tan prepotent i maleducada com la Terribas. Si un president vol informar als seus conciutadans de les mesures que ha de prendre durant una situació de crisi greu ha d'adreçar-s'hi tot sol, de cara a la pantalla, amb posat institucional, des del seu despatx  i donant sensació d'autoritat. A mi, personalment, no m'agrada que el President de la Generalitat aparegui assegut a una butaca mentre explica fets de tanta importància com les mesures que pren el seu Govern en aquests temps. L'entrevista d'abans d'ahir era com una discussió familiar  d'aquelles de després de dinar, on un pare esbronca a una filla adolescent i rebel, tot explicant-li les veritats de la vida o bé que les drogues no són bones per a la salud i poden provocar, fins i tot, espasmes similars als que presenta la presentadora Terribas.

En aquest país els Presidents fan de presidents, amb minúscula, asseguts a una butaca com qualsevol de nosaltres a la sala d'espera del dentista. Han perdut voluntàriament la respectabilitat en nom d'una falsa intenció d'apropar-se al poble i així, d'aquesta manera, s'han rebaixat a la mera condició de presidents de comunitat de veïns. 

Quan era adolescent, el meu pare, per esbrocar-me o comunicar-me quelcom important, em citava al seu despatx i allà, tot investit d'autoritat, em deia quatre veritats que, en la majoria de casos, han esdevingut certes. Un President de Catalunya ha de ser i semblar la màxima autoritat de la societat que l'ha escollit i quan ha de comunicar que les coses no van bé, que els empleats públics ens hem d'estrènyer -encara més- el cinturó o que els preus de determinats serveis s'apujaran ho ha de fer cara a cara, sense intermediaris tan penosos com la Terribas, com ho feia el meu pare.