Una gran majoria de la burgesia catalana, independentment de la seva ideologia, és monàrquica, això no és cap descobriment. Queda molt bé parlar amb algú i dir que s'ha estat sopant al Club Nàutic al costat del monarca, que un té la casa molt a la vora d'on, fins no fa gaire, vivia el presumpte gàngster Undargarin amb la seva infanta o que tot esquiant a Baqueira un ha parlat amb un escorta de la Sofia o que a un li miren la pròstata a la mateixa clínica que el Joan Carles, etcètera. Vaja, que la monarquia serveix a molts com a vara de mesurar la seva exclusivitat i el seu presumpte glamur i, només per això, defensaran a mort el concepte de la reialesa. Evidentment, prova d'aquest magnetisme i llepaculisme cap a la figura monàrquica és l'èxit de La Vanguardia i l'actitud servil de molts polítics autòctons i que es consideren nacionalistes, envers el descendent de Felip V, bé, ja s'ho faran, cadascun és responsable dels seus actes.
També és fàcil d'imaginar que els esclaus que, a canvi de 600 euros, treballaven (?) a la fundació del gendre reial procedien de les cases bones d'amunt la Diagonal i que aquest esclavisme els hi suposava un prestigi que augmentaria el valor dels seus currículums en un futur.... "Amanuense lameculos en Noos". És igual, queda molt bé dir que s'ha estat sota el radi d'acció de la monarquia, això donava prestigi i rellevància al currículum d'algú acabat de graduar a qualsevol universitat i obria portes a llocs de treball exclusius... fins ara, ja que cal suposar que molts dels orgullosos i presumptuosos de compartir espai i relació laboral amb el jugador de handbol emparentat amb la filla del Borbó hauran esborrat dels seus currículums el temps treballat amb el gendre i, fins i tot, afirmaran que en sospitaven i hi veien moviments estranys en les activitats de la parella de Ducs. Temps al temps.
I no només la burgesia, les classes mitjanes i baixes han quedat subjugades davant la famosa campechania del senyor Joan Carles que, tot sigui dit, s'ho ha treballat molt bé per guanyar-se a la veïna del quart i al botiguer de la cantonada que, tot i ser convergents de tota la vida, s'emocionen si per alguna d'aquelles casualitats el descendent legal del cabdill inaugura un pantà al costat del terreny on els personatges esmentats hi tenen la torreta, "Aiii!! Maria que hi vàrem veure el Rei!!".
Aquests supòsits anteriors i el segrest de l'adjectiu "republicà" per part d'una formació política concreta fa que alguns catalans que ni són monàrquics ni d'esquerres, s'hi trobin sense referents ideològics. És a dir, no hi ha un partit català obertament liberal i republicà on s'hi puguin encabir persones que no combreguin amb el republicanisme d'esquerres. No serveixen els esforços de CiU o d'ERC per tractar d'acollir als catalans liberals i republicans; en algun moment, aquests partits els hi trairan, ja sigui per abaixar el cap davant el Borbó o per l'adn socialdemòcrata depenent del cas. Això, aquesta manca de referents, pot provocar que el cada cop més afiançat republicanisme liberal espanyol acabi per seduir a molts d'aquests potencials votants catalans i donar ales a aquest moviment centralista. Els liberals i republicans catalans són els autèntics orfes políticament parlant, esforços com els de Reagrupament i Solidaritat tampoc no serveixen ja que la procedència de molts dels seus votants -partits d'esquerres- acaben per marcar les línies ideològiques de les formacions i, al final, els Borbons acaben per fer el mateix, dir quatre paraules en català, i tothom content.
