EL PORC SENGLAR

Els orfes polítics

2012-02-15T09:24:00.000+01:00

Una gran majoria de la burgesia catalana, independentment de la seva ideologia, és monàrquica, això no és cap descobriment. Queda molt bé parlar amb algú i dir que s'ha estat sopant al Club Nàutic al costat del monarca, que un té la casa molt a la vora d'on, fins no fa gaire, vivia el presumpte gàngster Undargarin amb la seva infanta o que tot esquiant a Baqueira un ha parlat amb un escorta de la Sofia o que a un li miren la pròstata a la mateixa clínica que el Joan Carles, etcètera. Vaja, que la monarquia serveix a molts com a vara de mesurar la seva exclusivitat i el seu presumpte glamur i, només per això, defensaran a mort el concepte de la reialesa. Evidentment, prova d'aquest magnetisme i llepaculisme cap a la figura monàrquica és l'èxit de La Vanguardia i l'actitud servil de molts polítics autòctons i que es consideren nacionalistes, envers el descendent de Felip V, bé, ja s'ho faran, cadascun és responsable dels seus actes.

També és fàcil d'imaginar que els esclaus que, a canvi de 600 euros, treballaven (?) a la fundació del gendre reial procedien de les cases bones d'amunt la Diagonal i que aquest esclavisme els hi suposava un prestigi que augmentaria el valor dels seus currículums en un futur.... "Amanuense lameculos en Noos". És igual, queda molt bé dir que s'ha estat sota el radi d'acció de la monarquia, això donava prestigi i rellevància al currículum d'algú acabat de graduar a qualsevol universitat i obria portes a llocs de treball exclusius... fins ara, ja que cal suposar que molts dels orgullosos i presumptuosos de compartir espai i relació laboral amb el jugador de handbol emparentat amb la filla del Borbó hauran esborrat dels seus currículums el temps treballat amb el gendre i, fins i tot, afirmaran que en sospitaven i hi veien moviments estranys en les activitats de la parella de Ducs. Temps al temps.

I no només la burgesia, les classes mitjanes i baixes han quedat subjugades davant la famosa campechania del senyor Joan Carles que, tot sigui dit, s'ho ha treballat molt bé per guanyar-se a la veïna del quart i al botiguer de la cantonada que, tot i ser convergents de tota la vida, s'emocionen si per alguna d'aquelles casualitats el descendent legal del cabdill inaugura un pantà al costat del terreny on els personatges esmentats hi tenen la torreta, "Aiii!! Maria que hi vàrem veure el Rei!!".

Aquests supòsits anteriors i el segrest de l'adjectiu "republicà" per part d'una formació política concreta fa que alguns catalans que ni són monàrquics ni d'esquerres, s'hi trobin sense referents ideològics. És a dir, no hi ha un partit català obertament liberal i republicà on s'hi puguin encabir persones que no combreguin amb el republicanisme d'esquerres. No serveixen els esforços de CiU o d'ERC per tractar d'acollir als catalans liberals i republicans; en algun moment, aquests partits els hi trairan, ja sigui per abaixar el cap davant el Borbó o per l'adn socialdemòcrata depenent del cas. Això, aquesta manca de referents, pot provocar que el cada cop més afiançat republicanisme liberal espanyol acabi per seduir a molts d'aquests potencials votants catalans i donar ales a aquest moviment centralista. Els liberals i republicans catalans són els autèntics orfes políticament parlant, esforços com els de Reagrupament i Solidaritat tampoc no serveixen ja que la procedència de molts dels seus votants -partits d'esquerres- acaben per marcar les línies ideològiques de les formacions i, al final, els Borbons acaben per fer el mateix, dir quatre paraules en català, i tothom content.

La reforma dels treballadors

2012-02-12T11:39:00.000+01:00

Els sindicats mafiosos la tornen a organitzar. Ara volen impedir que la gent utilitzi el transport públic durant la celebració del Congrés Mundial de Telefonia Mòbil a Barcelona i segrestar els ciutadans que fan ús dels autobusos per desplaçar-se, limitant i coartant la seva llibertat de desplaçaments. Aquesta convocatòria de vaga mostra la veritable cara del sindicalisme, la del vandalisme i del piquet, la que no reconeix el dret dels treballadors a treballar i la dels usuaris a poder fer-ne ús d'un servei que, en forma d'impostos, també paguen ells. No hi ha altra manera de negociar que no sigui la brega? No, un cop més serem testimonis de l'espectacle de grups de salvatges cremant autobusos i insultant als valerosos i responsables treballadors que vulguin fer la seva feina, aquests són els herois d'aquestes jornades de vaga i també els soferts usuaris que hauran de sacrificar més temps i diners en haver de buscar un mitjà alternatiu per desplaçar-se per la ciutat. Tornem enrere, això no avança.

El sindicalisme s'ha quedat ancorat en el temps, en l'època del pistolerisme i les bombes. No hi avança, és ultraconservador i totalitari, censura la llibertat democràtica i la llibertat de pensament dels treballadors a qui tracta d'imbècils analfabets a qui s'ha d'adoctrinar mitjançant consignes revolucionàries allunyades de tota realitat. I això no ha fet més que començar.

Venen temps durs. De moment la necessària i imprescindible reforma laboral ja ha activat els mecanismes de reacció sindical. Ben previsibles, per cert. Primer mobilitzacions, després una vaga general, evidentment, quan faci bon temps i s'hi pugui anar a la platja o a fer una costellada a Les Planes. Aquesta reforma ha estat aprovada per un Parlament, en aquest cas l'espanyol, democràticament elegit per milions de vots i aquests, els milions de vots, podria afirmar-se sense por a errar que procedeixen majoritàriament de les classes mitjanes i treballadores de l'Estat i no per les oligarquies o les classes privilegiades, parlant en terminologia sindical. Aquí, els líders sindicals demostren el seu autisme i la seva manca de visió de la realitat. Els votants del PP, senyors sindicalistes, són molts dels seus afiliats. Que no ho entenen? La reforma laboral l'han triat els propis treballadors que, assumeixin-ho d'una vegada, han votat la" malèfica" dreta i toquen de peus a terra, l'obrer no és ximple. Facin números, si us plau, calculin els percentatges de vots i podran constatar la realitat.

I així, mentre a Barcelona s'hi preveuen incendis de neumàtics i autobusos, els líders sindicals tractaran de frenar qualsevol reforma que posi en perill els seus privilegis de casta i anul·li la capacitat de raonament dels treballadors.

Canvis....

2012-02-09T20:49:00.000+01:00

Canvis. Tot té un procés. Aquest espai m'ha permès llençar-me en això del món dels blogs, perdre la por a compartir comentaris, a rebre crítiques, a llegir opinions dels altres i a establir una mena de compromís amb mi mateix a l'hora d'observar les coses i els fets que ens envolten i tractar de descriure'ls des d'una òptica personal.

He descobert gent que escriu i s'expressa d'una forma increïble. És un honor que aquests hagin afegit aquest espai als seus blogs. La premsa "oficial" es perd grans articulistes que, de ben segur, escriuen millor que molts dels seus periodistes en nòmina i, sobretot, s'expressen lliurement i sense lligams ideològics o el tant nostrat "voler quedar bé..".

El Porc Senglar, animal amb què m'identifico pel seu habitat a les muntanyes metropolitanes i pel seu costum de baixar a la "civilització" a buscar menjar (treballar), va ser el nom que vaig triar mentre corria per un camí forestal de la Serra de Collserola. Des d'aleshores, el Porc Senglar ha continuat vivint a prop dels boscos metropolitans i alimentant-se de les idees que li dóna l'espècimen humà en el seu context urbà i social.

Durant aquest temps he rebut crítiques, sempre constructives, pel que fa a la meva manera d'escriure i expressar segons quines coses. També he estat animat a presentar-me amb el meu veritable nom i no amb un pseudònim -triat d'entre els cognoms dels meus avantpassats-, no és cap pretensió de fama ni de glòria, és senzillament mostrar-me tal com sóc en realitat i no emprar un blog com un amagatall des d'on criticar sense donar la cara. Quan un opina des de la llibertat i el respecte no ha de tenir por de res. Si un es presenta amb els seu veritable nom a una xarxa social, per què no fer-ho a un blog?

A partir d'ara, i de forma gradual, aniré introduint petites modificacions en aquest espai i en la manera d'expressar algunes coses.

El tema continua....

Spanair RIP

2012-01-28T15:15:00.002+01:00

Al món de l'aviació hi ha una dita que afirma que si un es vol fer milionari amb una companyia, abans ha de ser multimilionari. Que vol dir això? Doncs que s'ha d'assumir que només hi perdrà diners i això és el que ha passat amb Spanair. És trist, molt trist, però és així. Això de les grans companyies "de bandera", representants d'un país, ja ha passat a la història, una era que va acabar fa temps i on els estats feien acte de presència al món amb els avions com ambaixadors permanents. Companyies que eren una prolongació de l'administració i un forat per on s'escolaven subvencions de tota mena. Les grans fallides i reestructuracions de les línies aèries varen arribar quan les normes de la lliure empresa van envair el món aeronàutic i els monopolis varen passar a la història. Ja fa anys, el "low cost" ha globalitzat el fet aeronàutic i les grans companyies vinculades a les nacionalitats han passat a segon terme. Per això, quan la Generalitat, el govern tripartit, va inflar a subvencions una línia aèria va cometre, a més d'una il·legalitat, una irresponsabilitat terrible amb els diners públics i va voler omplir de contingut polític el mantenir volant una companyia en fallida amb l'esperança que fossin els àrabs qui salvessin l'empresa.

Això passa per anar de nou ric. Escòcia s'independitzarà i el seu govern no haurà fet un ridícul tan gran com el d'aquí. Ni companyies d'aviació pretesament nacionals ni actuacions cara a l'exterior quan no s'és més que una regió, una autonomia o com és vulgui dir al nostre país.

No seria descartable que en la fallida d'Spanair hi hagués la llarguíssima ombra d'Ibèria. És conegut que l'antiga companyia de bandera espanyola vol mantenir el monopoli aeronàutic a l'estat, en aquest sentit ja s'ha cruspit Vueling i ara crearà una filial de baix cost que, no seria d'estranyar, ocupés els forats que deixa Spanair a El Prat. Un aeroport, per cert, que amb la fallida de l'esmentada companyia i el seu somni de fer vols intercontinentals passarà a ser el servidor de Barajas, l'ideal d'Iberia. I per ser més mal pensat encara, és curiós que el govern espanyol hagi fet un pas enrere en la privatització de l'aeroport de Barcelona la mateixa setmana en que Spanair tanca, alguna cosa fa olor a socarrim.

Spanair era el símbol de la grandiloqüència del tripartit, del Carod i companyia que anaven a Alguaire en avió de línia, tot un símbol del malbaratament i el poc seny. El tancament de la companyia és terrible pels grandíssims professionals de l'aviació que han anat al carrer però esdevé una lliçó que hem d'aprendre si volem fer les cosses bé.

De jutges i judicis

2012-01-26T08:59:00.000+01:00

Ara que el senyor Camps i el seu amic Costa han estat declarats "no culpables" per aquell tema dels vestits resulta que la feligresia progre es posa les mans al cap davant d'un veredicte absolutament legal i just. En comentaris llegits a diferents mitjans de comunicació i a les xarxes socials s'hi veu aquesta hipocresia tan penosa quan alguns es lamenten per la decisió sorgida d'un jurat popular. Si el veredicte hagués estat el contrari, la progressia hauria lloat la saviesa innata i la capacitat d'enjudiciar del poble. Tanmateix, alguns diaris i comentaristes, a la vista de la sentència, afirmen que si el judici l'hagués celebrat un tribunal "professional" el veredicte hauria estat de culpabilitat. I en cas contrari? És a dir, si uns magistrats haguessin absolt en Camps i en Costa; aleshores, de ben segur, els jutges haurien estat "acusats" de ser de dretes, d'haver rebut suborns i s'hauria reclamat que el cas hagués estat enjudiciat per un jurat popular.... un embolic, vaja.

El penós de l'assumpte ha estat la cobertura mediàtica del cas dels vestits, en una mena de judici paral·lel, molts diaris i televisions, especialment TV3, s'han limitat a transcriure o emetre els fragments més sucosos o "de safareig" de les converses gravades durant la investigació i, és clar, això, fora de context, pot semblar escandalós, patètic, cutre o delictiu però si, a l'hora de sentenciar, cinc persones de nou consideren que no tenen una seguretat absoluta per a condemnar a algú és lloable i molt honrat actuar de la forma que ho han fet, triant el veredicte de "no culpables". Els membres del jurat popular eren a la sala de vistes i han sentit totes les converses, les argumentacions de la fiscalia i les defenses, les declaracions dels imputats i dels testimonis. Seguint el seu lliure criteri i la seva moral, han pres una decisió un cop han assimilat la informació i això s'ha de respectar, agradi o no. De ben segur, que la majoria dels membres del jurat podrà dormir en pau i amb la consciència neta, d'això es tracta. Per això, se'ls hi ha de deixar tranquils, són ciutadans anònims que han complert amb la societat.

La cosa va de jutges i judicis, si a alguns se'ls toca el Garzon i s'exculpa a algú del PP, el món esdevé injust però si es venera l'intocable i mediàtic Baltasar i es condemna als rivals polítics, en aquest cas de dretes, el món és un lloc meravellós. Tot molt hipòcrita i, com no, injust.

Sindicalisme lleig

2012-01-22T10:50:00.000+01:00

Uns sindicalistes moderns, honrats i com cal es reunirien amb els representants del govern o de l'empresa i negociarien la millora de les condicions laborals mentre animen als treballadors a fer bé la seva feina, a comportar-se com a professionals. Amb quina legitimitat desallotjaran els mossos d'esquadra un grup de manifestants que talla un carrer quan ells també ho han fet? Uns sindicalistes coherents haurien d'impedir que els seus companys es comportessin com okupes i tallessin la via púbica, per exemple. No serveix que els mossos o els metges demanin permís per tallar el carrer, no, s'ha d'estar per sobre d'això. O, el més patètic, haurien d'avergonyir-se i demanar perdó a la població pels controls indiscriminats a que sotmeten els conductors i que provoquen retencions quilomètriques, un veritable atac contra la llibertat de la gent en atemptar contra el dret de desplaçar.se lliurement. És curiós, els encarregats de defensar les llibertats la coarten i la limiten. I això per culpa d'uns sindicats que equiparen un metge, un bomber i un policia sense atendre la diversitat i especificitat de cada professió. Els sindicats de la funció pública s'han quedat emmirallats en l'època de les colònies tèxtils i els pistolers, en les barricades, la qüestió és trencar l'harmonia social atacant la llibertat dels ciutadans a qui haurien de servir sense cap mena de condicionant. Ara, si els sindicats de la funció pública volen cridar l'atenció, haurien d'animar els seus afiliats a ser exquisits amb la població, veritables professionals del servei públic i no vulgars organitzadors de piquets i talladors de carrers. És trist però cridarien millor l'atenció fent el que cal fer cada dia.

Un funcionari no treballa pel govern, treballa per la població que ha votat un govern que, aquest sí, gestionarà el funcionament de l'administració. Atacar de forma barroera el govern del país és atacar la població que, democràticament, l'ha triat. Els sindicats beuen de la font del totalitarisme i volen uniformitzar el comportament de tots els treballadors, anular la seva capacitat de reflexió i autocrítica. Amaguen la seva incapacitat i poca habilitat negociadora rere el boicot i l'acció revolucionària que tanta desgràcia ha portat al món. Els líders sindicals s'exciten sexualment quan veuen les imatges del que passa a Grècia, veient-hi contenidors cremant i barricades pel carrer, això, la violència contra "la patronal" els hi legitima. El terror, la vaga, el piquet i l'atac a la llibertat de la gent i dels seus companys, aquests són els principis dels sindicalistes.

L'origen de tot plegat rau en la pròpia imatge dels líders sindicals. Són lletjos, vesteixen malament, duen mariconera, no saben parlar i, de ben segur, quan eren petits els companys de classe se'n fotien d'ells. Això va fer que la ràbia i l'odi s'acumulés dins aquelles persones. Envejaven els nois guapos i les noies boniques, els que s'hi esforçaven i ningú no els hi regalava res. Van començar a generar frustració i complexe d'inferioritat, varen descobrir el petit monstre que hi havia dins seu. Es varen afiliar al sindicat, varen trepitjar a d'altres i es van col·locar en primera línia per tal de venjar-se de la societat. Els líders sindicals haurien de ser com el representant del sindicat dels controladors, en César Cabo , tothom se l'hi escoltava i es varen crear grups de fans. Al final, els controladors segueixen fent la seva feina. Passarà el mateix amb els mossos o els funcionaris de presons? És difícil.

Els agents cantaores

2012-01-18T11:46:00.003+01:00

Han passat uns quants dies i cap dels mossos cantaores del Viva España o dels cervells sindicalistes que varen idear aquesta protesta de parlar en castellà no han fet cap comunicat públic demanant disculpes pel ridícul i la vergonyant actuació davant la societat. Resulta difícil d'imaginar un grup de bobbies anglesos o d'agents de l'FBI actuant d'aquesta manera davant de la màxima autoritat del seu país i el motiu principal és que els mossos cantaores no reconeixen al President de la Generalitat com el representant màxim de la nació, comparant amb els Estats Units, com el seu comandant en cap. Tampoc no s'ha vist -de moment- cap actuació contundent per part del Departament d'Interior contra els mossos cantaires i això es mostra de feblesa i fa la sensació que això denota por al què diran determinats mitjans en saber-se que un grup de policies ha estat expedientat per adreçar-se al President en castellà. No és això, a banda del caspós tema musical, l'actitud infantil i indigna dels mossos cantaores mereix la reprovació i el càstig exemplar deixant clar que un comportament barroer per part d'un agent de l'autoritat s'ha de tallar de forma taxativa. Un policia ha d'estar pel damunt d'això.

L'origen de tot plegat és la presència de sindicats generalistes en un col·lectiu amb característiques tan particulars com és el de la policia. Aquestes organitzacions, CCOO i UGT, encara viuen en l'època de les barricades i els piquets, basant la seva estratègia reivindicativa en la confrontació irracional amb els que ells anomenen "la patronal" i contra aquesta, encara s'hi val el pistolerisme en versió musical o idiomàtica. Aquests senyors dels sindicats encara s'inspiren en aquella absurda idea d'aquells vells comunistes que afirmava que el català era la llengua de la dretana burgesia opressora i ho mantenen i ho apliquen en les seves accions de guarderia. Que un col·lectiu professional en concret tingui uns representants sindicals i reclamin millores en les seves condicions laborals és absolutament normal però en el cas de la policia o dels serveis públics essencials s'hauria de ser més exigent en la tria dels delegats sindicals i comportar-se de manera exemplar de cara a la societat.

Per això espero que els protagonistes de la xarlotada de Lloret de Mar i de l'absurda idea de parlar en castellà siguin expedientats de forma exemplar per la seva mala educació, pel poc respecte a la gent que ha patit repressió de tota mena perquè es pugui parlar en català i per la nul·la consideració a aquells que han patit o mort en la defensa de l'autogovern que els hi alimenta.

Coses del fred

2012-01-11T14:03:00.001+01:00

I els indignats? On són? Coincideixo amb un amic policia que afirma que el millor antiavalots és el temps, la meteorologia, i ara, és clar, fa massa fred per anar fent l'enze per la Plaça Catalunya i acampar amb els gossos i tota la parafernàlia rastafari. Per això, no descarto que quan arribi la bonança tèrmica els amics indignats, a l'igual que els úrsids, despertin de la seva letàrgia i s'activin de nou per oferir-nos els espectacles habituals de crema de contenidors, assetjaments a Parlaments i irrigació de la via pública amb orins i cervesa. Jo, la veritat, admiraria i respectaria més aquest moviment si durant l'hivern s'haguessin continuat les assemblees i els actes de protesta, demostraria una constància i una determinació a prova de les inclemències meteorològiques del duríssim clima mediterrani. Suposo que quan el sol comenci a escalfar de nou, els acampats i els assemblearis tornaran a reactivar les protestes i les seves performances. Mentrestant, per no perdre el to muscular, alguns es manifesten contra els ajustos de la Generalitat i contra els que vindran des del govern central. Per això, m'atreveixo a pronosticar una primavera i un estiu -a l'agost, tancat per vacances- calents des d'un punt de vista reivindicatiu. Això sí, no es reclamarà que Catalunya sigui, com a mínim, com qualsevol lander alemany i menys, qualsevol gest per part del govern de la Generalitat orientat cap a la imitació de la convocatòria de referèndum independentista del govern escocès.

Aquí la qüestió és protestar, sortir al carrer i cridar o, pitjor encara, plorar. Fer de ploramiques, que si Espanya ens roba o que si ens rebaixen el sou. I en això de plorar no es salva ni un, des dels representants polítics del país -quasi tots- fins l'últim funcionari amb mentalitat de funcionari que es queixa perquè li treuen el val menjador. Al final, quan arribi la calor, tots al carrer, tots a cridar... Ara, però, ben calentets a casa no sigui que ens refredem.... Coi de país!!

Carme, Carmen....

2012-01-06T19:47:00.003+01:00

La política professional també té els seus inconvenients, mireu sinó el patètic espectacle que ens ofereix la Carme Chacón amb els seus esforços per presidir el PSOE. Ni pel partit, ni pel país, ni res de res.... l'únic interès de la noia per aspirar a presidir el PSOE és l'econòmic. Després de la sèrie de desfetes que la pobre Carmen ha patit en poc temps, enlloc de plantejar-se deixar la vida política, prendre's un temps de reflexió i/o reincorporar-se a la vida laboral normal, la noia segueix entestada a presidir un partit que cau en barrina o, utilitzant un símil mariner com el President Mas, navega cap a les roques. És més, ella sap que no té res a fer davant els barons socialistes de tota la vida, això de ser la niña de Felipe Gonzàlez no li servirà de res. Però ella, obsessionada a seguir vivint de la moma, de la política professional i de l'erari públic no farà el pas que l'honoraria com a persona i retornar a la vida de ciutadana normal, estudiar, cuidar el seu nen i llepar-se les ferides. Aquesta noia va camí de convertir-se en la versió femenina d'en Duran i Lleida, l'etern candidat a no res. S'ha de reconèixer, en honor a la Chacón que, al menys ella, ha ocupat un ministeri, cosa que en Duran no farà mai i això, torno a dir, té el seu mèrit encara que relatiu ja que si enlloc de Carmen s'hi digués Carmelo, el seu amic ZP no l'hauria col·locat com a responsable de la cartera de defensa, coses del feminisme progre que mira més els genitals que no pas la vàlua professional. Ella, la Carmen ho sap, però no ho vol reconèixer, si enlloc de dir-se com es diu i ser originària d'on és, es digués Carmelo i hagués nascut a qualsevol lloc menys Catalunya tindria més possibilitats d'ocupar la presidència del politburó socialista però ella, cal admetre-ho, és constant i s'esforça en no semblar catalana i en aparentar tant dura com qualsevol dels legionaris que ha manat els últims temps. Ja s'ho farà, més dura serà la caiguda. Ha de ser difícil tocar tant de poder i, de sobte, veure perillar l'única font d'ingressos i de bon viure. Què farà aleshores la Carme si no en surt reelegida? Cada cop li queden menys opcions dins el seu propi partit, és evident. A diferència d'el seu amic Montilla, ella és molt més jove i no pot jubilar-se al senat. S'haurà de seguir aquesta història, la de la Carmen, la noia que ho va tenir tot i possiblement acabi en no res.

P.S: en referència al Duran i Lleida, algú sap per què està tant callat últimament?

Qüestió d'actituds

2012-01-03T11:52:00.001+01:00

No diré res de nou però cada cop tinc més clar que aquesta situació de crisi no és sinó la conseqüència de l'interès de molta gent en treballar el mínim possible i exigir que a canvi se'ls hi regali tot, de la voluntat que l'estat benefactor solucioni tots els problemes domèstics i de voler viure per sobre de les possibilitats reals de cadascun. Al final, crec jo, la suma d'actituds i decisions individuals però, sobretot, amb l'intervencionisme de l'estat que ha solucionat tots els problemes de la població malcriada, han fet que aquesta tempesta perfecta hagi fet naufragar el Titànic on hi navegàvem. Sí, el recurs fàcil és acusar els mercats i els banquers, el gran capital com en diuen alguns, però qui també ha mogut totes aquestes ingents quantitats de diners som, en distinta mesura, cadascun de nosaltres i, amb molta culpa, les administracions més properes que han malbaratat els recursos en ridícules obres faraòniques i desproporcionades; és a dir, l'estat. I quan dic "estat" em refereixo a tors els nivells de poder, des d'el local fins l'estatal passant per tota l'absurda quantitat d'organismes, entitats, diputacions, consells comarcals, autonomies i el mastodòntic poder central. Tota aquesta maquinaria es nodreix dels nostres tributs i, el que és pitjor, intenta condicionar la nostra forma de viure carregant de contingut ideològic moltes de les decisions que ens afecten; per exemple, amb l'absurd cas de la píndola abortiva per les menors que a més de costar molts diners als contribuents relativitza les decisions que pot prendre una jove... amb el beneplàcit de l'estat i el desconeixement dels pares que han quedat anorreats en nom del "bé comú", com a Corea del Nord.

Evidentment, quan no hi ha diners, tota aquesta fantasia en la que hi vivíem i en la que l'estat ens hi mantenia, ha quedat en un no res i molta gent no és conscient encara de la magnitud del desastre ja que miren cap amunt, cap el papà estat i aquest ja no afluixa la pasta ni ens diu, amorosament, què hem de fer. No tenim una Marina Geli que ens construeixi CAP a la cantonada per quan tenim mal de cap o unes eternes subvencions pels funcionaris. Això s'ha acabat i mai no tornarà. Encara hi ha molts que no ho volen veure, es concentren en ridícules manifestacions i organitzen "caceroladas" -en hores de feina- com si la situació en la que vivim no fossi cosa d'ells. Es queixen, molts d'aquests manifestants, que els alts càrrecs de l'administració viatgen en Audi però ells estan pagant les lletres d'un cotxe de gama alta, surrealista.

L'inconscient social segueix equivocat, busca en l'estat totpoderós la solució als problemes i no en les pròpies actituds individuals. La culpa sempre és dels altres i la solució ens l'han de donar unes persones concretes que formen un govern. Sempre mirant cap dalt, buscant que ens diguin la resposta i exigint la solució a tot. Així no hi anem enlloc.

Els millors propòsits

2011-12-29T20:39:00.002+01:00

La meva tradició particular per celebrar el canvi d'any no és el raïm, ni molt menys. Ja fa anys que el dia 31 de desembre acostumo a sortir a córrer, nadar o fer qualsevol activitat física com a símbol que durant l'any que finalitza he mantingut la salut i amb l'esperança de poder-ho fer l'any següent. Lluny de tòpics tan gastats com aquell de marcar-se la fita de deixar de fumar, jo desitjo seguir gaudint dels meus cigars de després de dinar, amb el cafè i, de vegades, un got d'Antiquary o Chivas. La vida s'ha de gaudir en tots els seus aspectes. Respecto els puristes de la salut i de la condició física però si no hi ha un punt d'allò que alguns en diuen "transgressió", la nostra vida esdevindria monòtona, avorrida i absolutament lineal. Per a mi, fumar un cigar després de dinar o de sopar no és transgredir, és un ritual de descans i de relax. Un plaer individual o compartit amb d'altres persones.

Com a punt d'equilibri, també gaudeixo fent esport, el plaer atàvic de córrer sol per la muntanya és ideal per netejar la ment i connectar amb l'essència de l'home primitiu que hem sacrificat en honor de l'home urbà. Un home, l'urbanita, que limita el camp de visió als edificis i a les estructures de formigó que impedeixen reflexionar lliurement, com s'ha fet tota la vida. Dubto que les grans idees que han fet avançar la humanitat hagin sortit d'un entorn urbà sense aire pur, és impossible, les neurones no funcionen i l'esperit no pot alliberar-se escoltant el soroll del vent fregant les copes dels arbres.

Per això, per aquest 2012 desitjo poder seguir gaudint dels cigars, del whisky i de l'esport a la natura. També desitjo un 2012 en que els homes i dones lliures facin avançar aquesta societat en aquesta etapa complicada i dura per a molts.

Bon any a tothom.

La postal d'Amèrica (o La comunitat II)

2011-12-18T12:24:00.000+01:00

El Nadal era la felicitació que cada any ens enviaven els tiets i cosins d'Estats Units. Una fotografia de la seva casa als afores de Dayton (Ohio), al bell mig d'un bosc nevat. Una típica casa familiar de la classe mitja americana, igual que aquelles pel·lícules de mitja tarda amb què ens bombardegen per aquestes dates. Al darrere de la foto, la tieta Maria ens escrivia algun passatge de la Bíblia i ens explicava que el dia de Nadal, en tornar de l'església, tota la família es reuniria al voltant de la taula per gaudir de l'àpat, una combinació de plats catalans i americans, sopa de galets, torrons i plum cake o apple pie. Al final, s' hi acomiadava desitjant-nos Merry Christmas i benediccions. Cada any esperàvem la postal ja que això significava que les vacances de Nadal eren a la cantonada i que tot anava bé, que la nostra família seguia anant a l'església i treballant dur per prosperar en aquell país que tant bé els hi va acollir. Era, aquella postal, el senyal que Amèrica seguia vetllant pel món, el símbol que indicava que els valors que havien fet gran aquella nació seguien intactes. Aquí, a Europa i, en particular, en aquesta Europa del Sud, vàrem destruir l'essència que ha fet grans als Estats Units, que no és més que l'amor a la llibertat i la fe en Déu. Aquesta Europa seca, calorosa i aspra va rebutjar els valors protestants que enalteixen l'esforç individual i el reconeixement social pel que treballa, prospera i compleix la llei ja que la considera vinguda del de dalt. Aquí, al Sud d'Europa, ja es digui Catalunya o Espanya, la combinació antagònica de catolicisme i socialisme han creat un monstre ideològic que impregna de relativisme moral i de manca de valors la nostra societat. Ara ho veiem, Amèrica comença a sortir de la crisi i aquí ens enfonsem en la merda cada dia una mica més.

Ja de petit, en rebre la postal, tenia una sensació estranya, la que aquí mai no seriem igual. Ara hi veig perquè. Aquí, per exemple, els governs han intentat esborrar el Nadal de l'ideari social i en nom d'una maldestra idea de la multiculturalitat i la llibertat de culte, sempre a favor del que vol destruir la civilització judeocristiana. Els Estats Units són un veritable país multicultural, allà, els meus, s'hi van integrar plenament, obeint les seves lleis i sense esperar que l'Estat els hi donés tot ni renunciés a perdre la seva pròpia identitat en nom de les onades d'immigrants que hi arriben. Aquí, el progressisme, en nom del nouvingut, ha destruït els valors propis considerant-los anacrònics i caducs, quelcom inimaginable a Amèrica. Allà, si hi vas, i t'hi integres gaudiràs de totes les oportunitats, com han fet els meus. S'hi han casat amb autòctons, hi han tingut fills, treballen a llocs completament normals i, fins i tot, de prestigi i sense que la societat acollidora hagi renunciat a res.

Aquella postal, ara ho entenc, era el símbol de la llibertat,

La comunitat

2011-12-15T18:48:00.001+01:00

He llegit aquests dies diferents articles i comentaris que comparaven Europa i els Estats Units, en com afronten aquesta etapa de crisi econòmica i de valors. Vull afegir el meu punt de vista ja que, afortunadament, part de la meva família viu als Estats Units i a Alemanya, dos dels grans actors i protagonistes en aquests temps i això em permet gaudir d'una visió particular. Si abans era, com diuen els britànics, euroescèptic, ara ho sóc encara més. Durant anys, els meus familiars d'Alemanya no entenien com fem les coses per aquestes contrades, coses banals i del dia a dia. Ens miren com si fóssim alienígenes amb costums ben diferents i estrambòtics que serien impensables al seu país. Allà, el valor del compromís individual i la responsabilitat a l'hora de treballar són sagrats, quelcom cultural. No poden entendre aspectes com arribar tard a un lloc, per exemple, i ja no diguem qüestions de caire més cívic. I això que som europeus; és a dir, iguals en teoria, o això ens venen.

Europa és una comunitat de veïns, a l'hora de pagar les derrames i posar-se d'acord en certs aspectes d'interès comú no aconseguiran anar plegats, un no pagarà, un altre ho farà amb retard, el veí responsable aportarà diners. El del pis de dalt farà soroll a la nit i altre embrutarà l'escala, un dels bons veïns netejarà la merda que d'altres hi deixen i penjarà rètols a l'ascensor recriminant determinades actituds. Això és Europa, un bloc de pisos on és impossible no tenir mania a algun dels veïns, on el del 4rt 1a odia al de l'àtic 2a, on uns són propietaris del pis i d'altres hi viuen de lloguer o rellogats. Entendre-s'hi és impossible. Europa és un merder. La unió dels estats europeus ha beneficiat més la lliure circulació de delinqüents que no pas la de mercaderies.

Els Estats Units, en canvi, són com una família. Van a una. Si un ataca un dels seus, la resta reacciona i s'oblida de les diferències que pugui tenir amb el seu germà. Un habitant de Texas -per molt que es vulgui independitzar de la Unió- no dubtarà a defensar les llibertats d'un bostonià. Recordo un viatge a Nova York, a l'aeroport d'El Prat, els viatgers, gent de diferents estats compartien experiències dels seus viatges per Europa, com els germans que es retroben després d'un temps allunyats. Els europeus ens mirem amb reticència i desconfiança, un francès mai no m'explicarà la seva experiència si me'l trobo a la terminal de l'aeroport de Roma. No som de la mateixa família. Els americans són lliures i estimen la llibertat per molt que vulguem presumir aquí. Els meus cosins americans idealitzaven Europa però només dos viuen aquí, un a Alemanya, la resta s'hi ha quedat allà per molt que els hi agradi el pa amb tomàquet. Amèrica anirà plegada per sortir de la crisi, Califòrnia amb Montana i Florida amb Alaska. Algú imagina el mateix entre Grècia i Dinamarca? Tant aprop però tan lluny...

Si això és una Unió, que vingui Déu i m'ho expliqui.

Això no va bé

2011-12-13T19:22:00.001+01:00

Els governants segueixen pensant que els ciutadans som imbècils i ens llepem el dit. Si la caixa de la Generalitat està a "dos velas" que ho diguin i es deixin de mandangues i d'emprar expressions del tipus: "hi ha tensions de tresoreria..." o de fer el paperina i portar l'Estat als tribunals per reclamar uns diners, igual que faria una operadora de telefonia amb un client que no paga, que trist. Com si a l'Estat li fes por que el denunciïn, em pixo de riure només de pensar-ho. I si l'Estat es pixa de riure, Europa, amb la que cau, no farà cas de la denúncia d'una regió que diu que li han robat la cartera. Sí, he dit regió perquè a Europa és el que som, siguem realistes. És com si qualsevol de nosaltres anés a una comissaria a denunciar que agents de la CIA ens han col·locat micros a casa.... els mossos encara riurien (ep! un cas real).

Ara, quan no hi ha quartos és quan s'hi veu clarament qui té la paella pel mànec i que això, Catalunya, d'autonomia, res de res. Si no pots fer mà a la cartera quan tu vulguis no existeixes, ets com l'adolescent que demana diners als pares per posar benzina a la moto o dur la xicota a sopar a un xino. Al final, els pares se n'acaben fartant i el foten fora de casa. Cada cop crec amb més força que si Catalunya esdevé independent no serà per un procés de lluita política i reivindicació a l'estil escocès sinó perquè Espanya es cansarà del paper d'adolescent capritxós que representa el nostre país. Que paguem més que altres i en rebem menys? És evident. Parlant clar, que Espanya ens roba? Sí. Que som la regió europea que més paga al seu Estat? Sí, és ben sabut. Davant d'això no hi caben la queixa constant, el lament ni la denúncia. El govern de CiU és covard, vol que els funcionaris i la població en general facin de "primo de Zumosol" i s'enfrontin a l'estat, typical convergent, nedar i guardar la roba. Un governant digne tiraria d'èpica i diria les coses clares: "estimats compatriotes, no hi ha un euro a caixa, aquest més no es cobra....." però això és ciència ficció i la por als sindicats i al "què diran", mou l'acció de govern. Per molt que en Duran passegi la seva calba per Madrid, aquí no hi veurem un euro. Aleshores què? Seguir retallant? Sí, evidentment, hi ha despeses supèrflues i evitables però al final acaben rebent els de sempre, aquells als que per retalla'ls-hi la nòmina només cal pitjar un botó. Això, senyors, no va bé.

La comissària política

2011-12-12T11:14:00.001+01:00

Hi ha alguns companys/es de feina que es comporten com a veritables comissaris polítics. Necessiten saber què fas a la teva vida privada, quants diners tens al teu compte bancari, quin cotxe condueixes, on vius, amb qui folles i a quin partit votes a les eleccions. Si no els hi dones aquesta informació esdevens el seu enemic, no et tenen controlat i passes a ser dels sospitosos.... Aleshores, et volen destruir, igual que als règims totalitaris. O ets dels seus o hi estàs en contra, no hi ha terme mig. Aquests elements ho passarien molt bé a la Cuba de Castro o a Corea del Nord, allà hi treballarien delatant als sospitosos de no seguir les consignes del poder establert. Intenten fer-se amics teus, et volen implicar en les seves conxorxes per mirar d'obtenir informació i veure de quin bàndol ets partidari, si dels "jefes" o dels que n'està en contra. No entenen que quan surts de la feina ets lliure i quan hi ets, no fas sinó limitar-te a treballar el millor possible, a complir amb la teva tasca deixant el safareig a banda. Són el càncer dels centres de treball, sobretot dels públics. No entenen que pots respectar i ser respectat per tothom sense caure en posicions partidistes.

Aquesta setmana passada, una d'aquestes comissàries polítiques ha intentat destruir la reputació professional d'algunes persones, entre elles jo, ha aprofitat el seu recent ascens de nivell per, com diu ella "hacer limpieza" i com després d'anys de treballar amb nosaltres no sap gairebé res del que fem o del que pensem fora de la feina, ha anat escampant rumors com que "no sóc aigua clara", que "sóc poc de fiar" i que, al·lucinant, "no sap res de la meva vida privada..." Així, tal com sona, un exemple de respecte a la llibertat individual. Aquesta persona, una jove illetrada que ha ascendit i es creu amb dret de controlar-nos a tots, ha aprés gairebé tot el que sap gràcies a mi i uns quants veterans que l'hem ajudada des de que va arribar al seu destí. En saber de les seves sinistres intencions vaig parlar amb ella; fa anys, quan era una subordinada meva, la respectava i l'ensenyava; ara, que té el mateix nivell que jo, em produeix fàstic, em repugna. Vol destruir el mestre i als seus antics companys. El regust de la revenja és dolç i agradable, ha estat plaent veure-la plorar, demanant perdó i jurant que marxarà al proper concurs de trasllats. Ha reconegut que volia controlar la vida dels que treballem amb ella, que ho feia per qüestions de seguretat i per saber qui som fora de la feina, com si fóssim mafiosos. Patètic!!

A algú que treballa amb mi només li demano que sigui honrat, responsable, professional i respectuós durant les hores que dedica a la feina. La resta del dia que faci el que vulgui, a mi no m'importa res del que fa fora de l'oficina -sempre que no afecti al seu bon funcionament-. M'és ben indiferent si algú va de putes, vota al PSC, beu JB o practica el naturisme... me la sua, no en vull saber res i exigeixo, demano, que es faci el mateix amb mi. Aquesta comissària política no ho entenia, es creia que el seu càrrec li permetia fiscalitzar, vigilar, controlar els pensaments, les accions i les vides de la gent del seu entorn. Desgraciadament estem envoltats d'aquest tipus de personatges, a tots els nivells, des dels veïns de la finca, a la família o a la feina. Autèntics monstres, autèntics destructors de la llibertat individual.

El "pícaro" Montilla

2011-12-05T08:58:00.001+01:00

Fa dies barrinava la possibilitat de comentar alguna cosa d'en Montilla, volia titular l'escrit "On és en Wally?" o quelcom així, referint-me, evidentment, al nostre ex-president. Els esdeveniments, però, han frustrat aquest comentari que volia escriure i, vet aquí que el personatge, a causa de la seva voracitat per ocupar càrrecs i la seva cobdícia desmesurada torna a aparèixer a les nostres vides. Al menys, l'homenet, és sincer, argumenta que encara és jove i que necessita els diners, que no treballar, per mantenir el seu modus vivendi. Molts dels polítics i dels comentaristes s'han escandalitzat però en qüestió de pocs dies, un cop el senador Montilla ocupi el seu escó, tothom callarà i tot, absolutament tot, seguirà igual. El problema no és la moral inexistent del il·lustre "saltacàrrecs" -mot que patentaré aviat-, no. El problema és que en aquest país, en aquesta civilització mediterrània es considera que la cosa pública està al servei del polític i no a l'inrevés com acostuma a passar als països d'ètica i moral protestant. El saltacàrrecs Montilla no fa més que aplicar una forma de vida ben arrelada als països de moral catòlica que és la del "pícaro" o brivall que tant enorgulleix els llatins. En Montilla és la versió 2.0 de qualsevol personatge d'aquests que tant bé retrata la novel·la picaresca; és a dir, gent sense ofici ni benefici que viu aprofitant-se de la bona fe o la ignorància dels altres, sense haver de treballar mai. Gènere literari aquest, el de la novel·la picaresca, que no té equivalent, o bé és insignificant, a l'Europa reformada. El "pícaro", saltacàrrecs i senador Montilla honora aquest gènere literari com un Lazarillo de Tormes o El Buscón de Quevedo. Personatges sinistres que mai no m'han fet la més mínima gràcia i a qui he detestat sempre, des de que em van obligar a llegir-los durant el batxillerat. El senador, d'haver existit durant el Siglo de Oro espanyol, hauria protagonitzat alguna d'aquestes històries tan patètiques, protagonitzades per veritables éssers sense escrúpols ni moral. En referència al nostre (ex) desaparegut Wally, potser en Quevedo hauria relatat així les seves peripècies: "En ver que los ducados de oro escaseaban en su bolsa, Don José se propuso de ocupar un cargo en uno de los más ridículos estamentos de la Corona, el Senado. Así, sin esforzarse lo más mínimo, podria Don José mantener sus haciendas y sus prebendas".

El meu pare i el President Mas

2011-12-02T16:30:00.001+01:00

Un president de quelcom que s'anomena país o nació i que té aspiracions a esdevenir alguna cosa més no pot deixar-se entrevistar per ningú, ni pel millor periodista del món ni per una senyora tan prepotent i maleducada com la Terribas. Si un president vol informar als seus conciutadans de les mesures que ha de prendre durant una situació de crisi greu ha d'adreçar-s'hi tot sol, de cara a la pantalla, amb posat institucional, des del seu despatx i donant sensació d'autoritat. A mi, personalment, no m'agrada que el President de la Generalitat aparegui assegut a una butaca mentre explica fets de tanta importància com les mesures que pren el seu Govern en aquests temps. L'entrevista d'abans d'ahir era com una discussió familiar d'aquelles de després de dinar, on un pare esbronca a una filla adolescent i rebel, tot explicant-li les veritats de la vida o bé que les drogues no són bones per a la salud i poden provocar, fins i tot, espasmes similars als que presenta la presentadora Terribas.

En aquest país els Presidents fan de presidents, amb minúscula, asseguts a una butaca com qualsevol de nosaltres a la sala d'espera del dentista. Han perdut voluntàriament la respectabilitat en nom d'una falsa intenció d'apropar-se al poble i així, d'aquesta manera, s'han rebaixat a la mera condició de presidents de comunitat de veïns.

Quan era adolescent, el meu pare, per esbrocar-me o comunicar-me quelcom important, em citava al seu despatx i allà, tot investit d'autoritat, em deia quatre veritats que, en la majoria de casos, han esdevingut certes. Un President de Catalunya ha de ser i semblar la màxima autoritat de la societat que l'ha escollit i quan ha de comunicar que les coses no van bé, que els empleats públics ens hem d'estrènyer -encara més- el cinturó o que els preus de determinats serveis s'apujaran ho ha de fer cara a cara, sense intermediaris tan penosos com la Terribas, com ho feia el meu pare.

La generació bombolla

2011-11-28T10:19:00.000+01:00

El jove que hi ha assegut al seient d'enfront no para d'esbufegar, sembla desesperat, es passa la mà pel cap rapat, sembla molt nerviós, espantat. Hi du un llibre a l'altre mà i quan el fulleja, tornen a començar els gestos de desesperació i nerviosisme... El noi, d'uns vint i poc anys, assegut amb el tronc cap endavant, cada cop que obre el llibre, comença a negar amb el cap i a repetir el ritual... la mà pel cap, els esbufecs i la negació. Tot intrigat tracto de veure quin és el contingut del llibre que tant espanta al jove que hi ha assegut enfront meu, al metro, a un vagó d'un comboi de la Línia 3 en direcció a Trinitat Nova, som a l'alçada de Passeig de Gràcia i jo baixo a Lesseps, tinc poc temps. D'entrada, comprovo que a les planes del llibre hi ha força imatges, no serà per tant... però el jove segueix amb el ritual cada cop que fulleja les seves planes, sembla esgarrifat. Aleshores, en una breu pausa, durant uns segons, hi veig que el títol del llibre és quelcom similar a "Manual para el carnet de conducir". No era un tractat de física quàntica el que espantava al pobre noi, ni un llibre d'història amb imatges de l'holocaust, no... res d'això. Aquest jove, amb pinta d'habitant de l'extraradi, amb braços poderosos d'aixecar sacs de Portland o d'entrenar kickboxing, es mostrava terroritzat en manipular un senzill manual de conductor, ple de fotos i gràfics, amb les preguntes de l'examen i les seves respostes incloses al final del volum.

En observar això, en analitzar el comportament d'aquest pobre desgraciat vaig ser conscient d'una realitat que fa temps que sospito, hi ha una generació perduda, formada per molta gent sense ofici ni benefici. Joves que han abandonat els estudis i que han format part dels escamots de paletes que construïen edificis a tort i dret durant els anys de la bombolla immobiliària, gent amb la mateixa qualificació professional que aquells que feien la mateixa feina fa mil anys. Són la "generació bombolla". No sóc optimista pel que fa a aquests joves, potser una minoria sigui conscient de la situació i lluiti per millorar la seva formació però en un país on ni els presidents ni els membres dels governs -amb excepcions- no són capaços d'articular una frase en anglès, és gairebé impossible exigir a la població que prengui consciència de la seva pròpia manca d'iniciativa i que s'auto-motivi a l'hora de millorar la seva formació i qualificació. La "generació bombolla" és una generació perduda, sense horitzó, els famosos ni-ni, uns joves que viuran dels seus pares fins que aquests morin. Uns joves que seran carn de canó per a la delinqüència, la droga i els moviments radicals. Gent errant que, els més afortunats, aniran omplint forats laborals que deixin d'altres i així successivament, sense un objectiu vital, sense no res.

Alguns els hi diran, als components de la generació bombolla, que la seva situació és culpa dels altres, que ells són víctimes del sistema, que han d'exigir a "la societat" que els hi tregui de la seva posició facilitant-los-hi tot, a canvi de no res. Joves com el que hi vaig veure al metro esdevindran un seriós problema en un futur proper, en una societat que avança cap a uns canvis estructurals i de valors, on la iniciativa individual serà cabdal a l'hora de sobreviure i treballar, on l'anomenat estat del benestar dependrà d'un mateix i no del que li donin des de dalt. Anem cap aquí, n'estic convençut i el jove del metro, incapaç d'entendre un llibre, serà incapaç d'entendre el món ni a ell mateix.

God save the Queen

2011-11-26T09:30:00.000+01:00

Al Regne Unit sí que ho fan bé, quan algú fa nosa a la família reial li preparen un accident a un túnel i tema resolt.... God save the Queen. En canvi, als Borbons, quan la corrupció envaeix les seves estances, no se'ls hi acut més que fer aparèixer el monarca a la premsa amb un ull de vellut tot explicant que el pobre home s'ha fotut una hòstia amb una porta. Sí, la de la cuina que va impactar contra l'ull del pobre rei quan anava a preparar-se un bol de Corn Flakes per esmorzar. Els Borbons, quan les coses van maldades recorren a allò tan tòpic de la campechania del Monarca i volen mostrar-lo com un pobre avi a qui l'ha sortit un gendre raret. Tornant als britànics, no crec que si sa majestat la Reina Isabel II patís un "accident" domèstic, la casa reial es preocupés tant a l'hora d'exhibir-la als mitjans de comunicació, ans al contrari. La sobirana hauria estat maquillada de forma que l'accident quedés imperceptible als ulls del poble i la reina es mostrés amb rota la seva magnificència, que és la seva feina... God save the Queen.

Suposo que d'aquí no gaire, la casa dels Borbó anunciarà el divorci de l'Undargarin i la Infanta per allò de quedar-hi bé, mostrant-se als ulls del poble com una gent honesta i normal que no tolera la corrupció dels seus... i jo que m'ho crec. Com si el Borbó no tingués coneixement de l'afició pels diners del seu gendre ni de les seves activitats corruptes i delictives que, fins i tot, impliquen als seus fills. Si la casa reial espanyola fos normal, l'Undargarin hauria acabat igual que la Lady Di, estampant-se amb un cotxe, atropellat per un cavall o ennuegat per un tros de pollastre, tant és. Els Borbons, sigui con sigui, estan acabats, ja no saben exercir ni de casa reial. Són unes toies absolutament ridícules i inútils, patètiques, caricatures d'elles mateixes i de l'Estat que representen. En canvi, la família reial britànica és tan estimada que, fins i tot, molts independentistes escocesos volen seguir sota la sobirania de la reina Isabel II. God save the Queen.

Canvis a l'administració

2011-11-23T11:10:00.001+01:00

Que el tracte fiscal de Catalunya és injust ho reconeixen, fins i tot, votants i simpatitzants del PP. És evident, científic i demostrable, res a dir, tot a fer. Ara bé, mentre no es corregeixi aquesta anomalia no es pot pretendre anar tirant de veta i pensar que, com tard o d'hora, la situació fiscal/ econòmica hauria de millorar, no cal ajustar la despesa pública ni aplicar les famoses tisores. Fins i tot Alemanya, la gran referència europea, està ajustant els seus pressupostos però com aquí som més macos que ningú i ens deuen tots els diners del món no cal arremangar-se ni estalviar.... ja ens ho pagaran!! Sí, tant de bo, però i mentrestant? No seria convenient aprofitar la situació i redefinir el sector públic?

A mi em retallaran el sou, sóc servidor públic. M'emprenya això? Sí, evidentment, però més m'emprenya saber com s'han gastat i es gasten els diners del ciutadà. M'indigna el destí ridícul de milions d'euros que van a tot tipus d'associacions i entitats patètiques. M'entra la mala llet quan hi veig la quantitat d'endollats i contractats inútils que abunden pels despatxos de l'administració. Em sento avergonyit quan tota una Ciutat de la Justícia queda pràcticament buida a les 3 de la tarda i només hi quedem quatre gats que treballen. M'he sentit avergonyit en veure que ni els treballadors de l'empresa privada ni els autònoms no tenen dret a un Fons d'Ajut Social com els funcionaris -cosa que no he demanat mai- o que disposem de nou dies "d'assumptes personals" que no són més que unes vacances encobertes. Sí, quan vaig arribar a la funció pública procedent del món de l'empresa privada i del dur sector dels autònoms vaig veure que la cosa pública estava fora de lloc, allò era insostenible i propi dels estats totalitaris on els funcionaris són semidéus que convé tenir ben contents i no persones al servei del ciutadà.

Els funcionaris s'han revoltat, la majoria no ha trepitjat mai una empresa privada i quan et mostres contrari als drets adquirits et diuen que ells "han aprovat unes oposicions". Com si a l'empresa privada no n'hi haguessin, d'oposicions. De fet, molts professionals de l'empresa privada també han de passar per processos selectius molt durs i sense que ningú no els hi garanteixi que es jubilaran en una empresa concreta. El sector públic està sobredimensionat, la feina surt dedicant-hi més temps i no contractant més personal, això és evident i tothom ho sap però no ho accepta i per molts diners que li deguin a Catalunya aquests canvis en l'administració eren necessaris.

El Titànic sociata

2011-11-23T08:10:00.001+01:00

Els sociates veien el seu partit com el Titànic, pensaven que no l'enfonsaria ni Déu i amb prepotència, orgull i fatxenderia han estavellat la seva nau contra els icebergs de la realitat. A diferència de gloriosos naufragis on el capità, en ser conscient del desastre, es vesteix amb el seu uniforme de gala per enfonsar-se dignament amb la seva nau, els socialistes l'hi han abandonada acusant-se mútuament del desastre, barallant-se per pujar a les llanxes salvavides tot trepitjant el cap als que s'ofeguen. S'hi veia de lluny, el desastre arribaria. Recordeu les entrevistes que el Cuní feia al llefiscós Iceta? Com llepava el director d'Els Matins la calba ben perfumadeta del dirigent socialista? O com el Montilla passejava la seva mediocritat analfabeta per TV3? O com la Chacon cridava "mande firmes"? Això s'ha acabat, per sempre.

És com el típic quinqui que condueix el seu cotxe trucat a tota hòstia i es creu invulnerable, un bon dia algú ens diu que el desgraciat s'ha estimbat amb el seu patètic vehicle i poc temps després ningú l'hi trobarà a faltar, hi haurà passat a l'oblit. Potser algun nostàlgic tronat deixi un ram de flors al revolt on el quillo va perdre la vida i prou. Prou.

Ara, el PSC s'haurà de refundar -com ells diuen- i encara gaudirem d'un espectacle de ganivetades a tort i dret, com una baralla de presidiaris. El Montilla a viure del cuento, l'objectiu de tot sociata, fent de senador a Madrid i la resta de compañeros a barallar-se pel poder. Ho tornaran a fer, construiran un altre Titànic i el tornaran a enfonsar, temps al temps...

I vaig votar a CiU...

2011-11-20T08:40:00.001+01:00

Si CiU ha obtingut el resultat que ja sabem és pel traspàs de vot independentista cap a la formació. Crec que és així considerant que a Catalunya ha votat menys personal que altres vegades. No ens enganyem, CiU és el partit on hi ha més independentistes o si més no, el que més confiança els hi inspira. De boca, molts independentistes semblen molt radicals però a l'hora de la veritat, s'en refien o s'identifiquen més amb el tarannà i l'aposta gradual de CiU que no pas per d'altres posicions. Personalment, conec més independentistes que voten CiU que no pas a d'altres formacions i més, després de la responsabilitat d'Esquerra en formar el tripartit, fet no oblidat i que trigarà a passar a la història. La nova direcció d'ERC ha de triar entre l'acostament a CiU o mantenir-se en aquella neutralitat aparent que va donar llum verda al tripartit, penso que ja saben la lliçó. Com molts independentistes vaig votar CiU i ho vaig fer convençut.

També s'ha demostrat una altra cosa, el ridícul patètic i vergonyant del PSC, especialment de la seva candidata. La campanya barroera, fanàtica i extremista s'ha mostrat ineficaç ja que volia tractar d'imbècils als electors. Han patit l'efecte bumerang, l'hòstia se l'han endut ells i qui ha patit les retallades han estat el seus diputats en nombre d'escons. La gent no és idiota i sap que s'ha de corregir el desgavell que varen ocasionar durant el seu mandat. Cal admetre-ho.

Del PP res, quan superin els escons que van obtenir amb en Josep Piqué, aleshores, en parlarem. La ciclotímica Sánchez-Camacho, hauria de començar a buscar algun substitut.

Contradiccions electorals

2011-11-13T11:47:00.001+01:00

D'aquí una setmana toca votar. Per primer cop a la meva vida em plantejo molt seriosament no fer-ho, suposo que decidiré el sentit del meu vot tant bon punt entri al col·legi electoral. Aquestes eleccions no tenen res a veure amb cap plebiscit anterior. Europa i el món estan finalitzant un cicle i votar pensant en com ho hem fet fins ara crec que ja no té sentit. Agradi o no, el PP guanyarà però això, dins el context actual, crec que serà indiferent, és el de menys. Qui decidirà el que es fa o es deixa de fer és Europa; és a dir, França, Alemanya i els països més forts de la zona euro juntament amb els famosos mercats. Poc tindran a dir, cal admetre-ho, partits com ERC o CiU, independentment dels escons que obtinguin. Sí, faran brega al Congreso de los Diputados però poca cosa més. Ni pacte fiscal ni mandangues i el tema de la independència quedarà en un segon terme a Madrid, coses d'estar al grup mixt. La situació, a dia d'avui, està paralitzada a nivell polític i econòmic ja que des de la UE només esperen a tenir un representant del govern espanyol amb cara i ulls i, sobretot, nomenat formalment, un interlocutor vàlid i Catalunya, com a ens polític no hi pinta res en tot això per molt que s'hi entestin els candidats dits catalanistes i per molt que ens desagradi a molts, és el que hi ha. Només cal recordar el debat dels candidats a TVE, en condicions "normals" el tema català, l'etern problema, hi hauria aparegut però ni se'n va parlar i això indica cap a on aniran les coses aquesta propera legislatura... sempre segons la meva inculta i modesta opinió.

No dubto que el guanyador de les eleccions, el senyor Rajoy, ja haurà rebut instruccions de forma encoberta pel que fa a les mesures que haurà d'emprendre només jurar el seu càrrec, si jo fos la senyora Merkel ja hauria fet uns quants encàrrecs al Mariano. Per això, davant d'aquest canvi de cicle a Europa i a causa d'aquesta situació d'excepció i caos econòmic, estic convençut que molts independentistes i votants de CiU votaran al PP per molt contradictori que pugui semblar; de fet en conec varis que ho faran i reconec que jo també n'he tingut temptacions, de fer-ho... Oh!! Escàndol!!! Traïdor!!! Botifler!!! La gent és pràctica i vol tenir sensació de seguretat, de començar quelcom nou i cap, repeteixo, cap partit català dóna aquesta sensació de seguretat o de coherència en els seus postulats. Sí, ja sé que el candidat d'ERC transmet bones vibracions però seria un bon element per les eleccions autonòmiques i prou. CiU navega com sempre en el mar de la indefinició i acabarà pactant amb el PP o amb qui guanyi; és a dir, el PP. Com el votant no és ximple, per molt que ho pensin els polítics, molts electors catalanistes -aquí incloc els independentistes- donaran el seu vot al PP per molt contradictori que sembli i per poc que agradi a alguns. El vot és secret, afortunadament, i això fa gran la democràcia i el poder exercir la llibertat de vot. Es diu que el PSOE guanyarà a Catalunya, no ho sé, però si és així serà en gran part als vots de molts independentistes i convergents que encara creuen allò que el PSOE a Madrid és millor per a Catalunya, el famós vot útil. Del que no dubto és que el gran resultat que hi obtindrà el PP estarà alimentat majoritàriament per antics votants del PSOE i el de molts catalanistes per molt, repeteixo, contradictori que sembli.

Un dia de pluja

2011-11-07T11:59:00.000+01:00

Sempre he pensat que els països on fa fred i plou habitualment s'hi viu millor. La gent és més reflexiva i pot analitzar millor la seva essència. És més fàcil gaudir de coses que tenim dins les nostres llars sense haver de recórrer a l'exterior, als bars i als centres comercials i així, en conjunt, la societat acostuma a funcionar millor. Si Grècia estigués situada a uns quants graus de latitud més elevada, lluny de la Mediterrània, potser el caos i desgavell en què viuen els grecs seria menys greu i s'hauria buscat una solució més assenyada sense recórrer a la demagògia de voler organitzar un referèndum perquè sí, perquè queda bé. El mateix és aplicable al nostre país presoner de la dèria de voler arreglar el món construint cases que no és més que acumular pedres amb força bruta tal com es feia fa milers d'anys i no creant idees ni invents que facilitin la vida de la gent.

Aquest pensament el tenia ahir mentre conduïa sota la pluja, tot sol al cotxe, escoltant la música de Bryan Ferry. Uns moments de pau en que la reflexió i l'autoanàlisi orienten les decisions personals en la bona direcció. Decisions, aquestes, que d'una forma o una altra tenen conseqüències pels qui ens envolten i que acabarien afectant una petita part de la societat. És la suma de decisions personals les que acaben per conformar la societat que tenim, cada cop n'estic més convençut. Aquesta crisi econòmica i de valors són la suma, a parer meu, de decisions individuals guiades per la cobdícia, l'enveja, el voler tenir més amb menys esforç i dedicació. Es pot culpar els bancs i el sistema -concepte que encara no entenc- però rere cada hipoteca subprime concedida, rere cada actiu tòxic o davant d'un televisor de plasma hi ha algú amb cervell que va prendre una decisió que no em correspon a mi jutjar si era correcta o no.

Amb una bona reflexió personal, una actitud positiva i ben educada, el món seria com una cançó de Bryan Ferry escoltada un dia de pluja, un lloc net, elegant, tranquil, amb classe i glamur. Un planeta sense mediocritat ni desordre, amb les coses a lloc i les persones centrades.

De funerals i casaments

2011-11-02T00:00:00.000+01:00

Com he estat educat en la tradició protestant crec que als morts se'ls ha de deixar en pau, la seva funció a la vida ja s'ha acabat i les seves ànimes reposaran -o no- allà on hi toqui. Això d'haver-los-hi de recordar per obligació un cop l'any i dedicar misses als difunts ho trobo respectable però més proper als rituals primitius que no pas un signe de civilització. Jo recordo als éssers estimats que han marxat quan alguna circumstància concreta me'ls fa venir al cap. Per a mi, un funeral és l'altre cara d'un casament, la mateixa hipocresia, una pompa innecessària i uns comportaments estereotipats que es repeteixen independentment que els protagonistes siguin morts o vius. Trobo igual de patètic veure mansos encorbatats o femelles vestides de meuca ballant el Waka-Waka o el Follow the Leader que sentir aquelles frases de sala de vetlla com "no som res" o "mite'l, que maco ha quedat" quan al pobre difunt l'han disfressat i maquillat com el Comte Dràcula. El cas dels funerals té l'avantatge que la cosa es sap que ha acabat però en el cas dels casaments no s'ha de descartar que allò derivi en divorci i tots els quartos gastats en el convit quedin en un no res.

En dates recents he estat present a dos celebracions d'aquest tipus. En el cas de l'enterrament d'un company de la feina i amic sé amb total certesa que ell s'hauria cagat en tot en veure-hi com van vestir-lo per a l'ocasió i el paper hipòcrita que feia molta gent a la que ell detestava, amb les llàgrimes i les frases de condol cara a la galeria. Tots els grans caps del Departament eren allà quan en vida d'ell ni el saludaven i ell, pobre mort, ni els coneixia. Això em va indignar molt, moltíssim. Ell no creia en Dèu i no volia cap mena d'ofici religiós però la família no ho va respectar i el varen sotmetre al discurs d'un capellà d'aquells que tant odiava. Suposo que la família va triar el pack que incloïa la missa a la cerimònia, m'estimo més els funerals dels irlandesos o els americans. Alcohol a dojo i menjar per a parar un tren, és més natural i alleuja el dolor.

El casament, doncs el mateix de sempre. Crits de "viva los novios!!", "que se besen...!!", el vals dels collons i cap a casa a esperar que els protagonistes tinguin criatures i/o es divorciïn. Gent ballant ben torrada i amb la corbata pel cap, dones ballant amb cara de dolor als peus, converses absurdes amb desconeguts mentre un pixa al vàter del restaurant, etcètera. Afortunadament, en aquest cas, l'àpat va ser superb ja que la cosa es va celebrar a Euskadi i per aquelles contrades no s'estan per a hòsties en això del menjar.

Ara, a esperar el proper esdeveniment i el proper dia de difunts.

Sense futur

2011-11-01T12:05:00.000+01:00

Té trenta-set anys, vuit fills i està embarassada d'un novè. Els primers vuit fills són d'un home que la maltractava i el novè d'un altre que també ho ha fet. Els nens, els seus fills, estan repartits a diferents centres d'acollida. No té feina, és toxicòmana, té un lleuger retard mental i viu amb el pare del seu futur novè fill a una habitació rellogada. Aquesta és una situació real amb la que em vaig trobar l'altre dia, una de tantes. Ella, no és immigrant -per allò dels tòpics de la perfecció autòctona-, és catalana de "tota la vida" i la vaig localitzar al bell mig de l'eixample, no en cap barri d'aquells anomenats marginals. Viu de les subvencions, el famós PIRMI, i de la minsa caritat familiar. Un panorama...

La meva feina em permet ser testimoni habitual de situacions com aquesta, observar històries que molta gent no es creu que existeixin a prop nostre i que només hi veu a alguns programes de televisió tipus "Callejeros" on tot tipus de personatges del lumpen són transformats en estrelles mediàtiques. Això, aquestes situacions hi són des de fa anys, no en aquesta etapa de crisi econòmica a la que tothom culpa de tot. La misèria i la marginalitat sempre hi han existit i sempre ho faran, ja a la bíblia i d'altres texts antics es parla dels pobres i els necessitats com quelcom inherent a la condició humana i cap ordre o sistema polític ha acabat amb aquesta xacra. Suposo que a la vida d'aquesta dona hi va haver un punt de no retorn, aquell que quan es supera ja és impossible tornar al punt de sortida i un s'estavella al bell mig de l'oceà de l'existència.

Hi ha persones que, per diferents motius, han quedat fora de tot els processos productius de la societat i no jutjaré si la responsabilitat és seva o no. Meva, evidentment, no ho és per molt que algunes persones culpin a la "societat" d'aquestes tragèdies. El que he constatat després d'anys en contacte amb aquesta realitat és que hi ha una cultura o un món paral·lel que basa la seva existència en el subsidi perpetu i no en l'esforç individual, que treballin els altres. El cas que explico aquí és extrem i fa que pensar, és complicat, no hi veig cap solució, com deien els punks: no future.

Als llimbs

2011-10-30T17:21:00.000+01:00

Observo amb tristor que la premsa catalana ha dedicat aquests dies més espai a les declaracions del Peces Barba que no pas a la situació econòmica i, en particular, a la terrible xifra d'atur del país. Sí que se'n parla als diaris, de les esgarrifoses dades de l'atur i de les decisions preses a Europa però, majoritàriament, en articles o notícies que no apareixen al seu encapçalament. A mi, personalment, em preocupen més les conseqüències de la condonació del deute grec, el tancament de l'aixeta del crèdit i la gent aturada que no cobra cap mena de subsidi que no pas el que digui el pare de la Constitució, tan responsable de l'engendrament d'aquest monstre legal com en Miquel Roca. El que ha dit aquest bon home és quelcom que ja s'ha dit en infinitat d'ocasions i que tornarem a sentir en boca d'altres personatges més o menys famosos, des d'un futbolista analfabet fins a un professor universitari. No estic dient que les declaracions d'aquest home no siguin dignes d'algun titular però aquí la cosa és desviar l'atenció i això als catalans ens encanta, gaudim amb allò tan nostrat del "i ara! has vist que ha dit aquest?" i a partir d'aquí tothom a lamentar-se i a fer excursionetes de diumenge a Montserrat per allò de sentir-se més català. Uns es queixen perquè no es senten estimats i d'altres perquè es senten agredits. Per a mi, les declaracions del Peces Barba són simplement antiestètiques, em rellisquen i trobo que seria de perfecta aplicació aquella dita castellana que afirma a palabras necias, oidos sordos. Tornant a la qüestió de la premsa, si aquests dies es compara la premsa europea amb la catalana observarem que la majoria de titulars fan esment a les possibles conseqüències de les últimes decisions en matèria econòmica, en canvi, aquí sembla que vivim a una mena de llimbs on qüestions cabdals que afectaran el nostre futur immediat es miren sinó amb indiferència sí amb una perspectiva allunyada, com si fóssim d'un altre planeta, sempre pendents del que diuen de nosaltres i llepant-nos les ferides enlloc de passar olímpicament i imitar el que fan als països seriosos que es treballar per sortir de la crisi i donar exemple de societat madura.

Moral prehistòrica

2011-10-26T11:16:00.000+02:00

Una tarda d'octubre a la terrassa d'un bar de Gràcia, dos tallats damunt la taula i molt bona companyia. Tot resulta ben agradable malgrat haver-me hagut de desplaçar a l'odiosa urbs que tant detesto. De sobte crits que diuen quelcom de "Gent sense cases, cases sense gent..." i ens veiem envoltats de projectils que impacten contra els vidres de les portes d'unes entitats bancàries que hi ha a la plaça Rovira, tot just al costat del bar. La terrassa n'és gairebé plena de gent que gaudeix tranquil·lament del seu descans, fumant i xerrant amb amics i familiars. Els energúmens que criden, llencen pedres i pinten amb esprais ho fan sense respectar un dret tan bàsic com és poder estar en pau a un lloc un dissabte a la tarda. No ens hi veuen. Els humans que som allà, a la plaça, som invisibles.

Són incapaços de pensar, aquests brètols, que per damunt del seu "dret" a destrossar propietats privades hi ha quelcom com la llibertat? Un concepte, aquest el de la llibertat, que un individu que té la intenció de comportar-se com un barbar no pot entendre i obrarà de forma que el dret més sagrat que tenim els humans -a banda de la vida- quedi en entredit.

El seus actes i pensaments es dilueixen dins la massa anònima que anul·la la capacitat de discerniment individual i de diàleg, impedint, per tant, qualsevol oportunitat d'acord entre éssers civilitzats. La seva ideologia són la foguera, les pedres i els crits talment éssers prehistòrics. El seu principi és la violència per anular a qui no és o no vol ser com ells i destruir la civilització i la democràcia que els hi acull.

Mentre era testimoni dels fets em varen venir algunes imatges a la ment, una d'elles les dels aldarulls protagonitzats pels nazis durant els anys 30, l'estètica ha canviat però les formes i l'essència són les mateixes: violència gratuïta i anul·lació de l'home dins la multitud amb l'objectiu d'imposar el seu ordre.

Sí, hi ha motius per indignar-se, molts, però amb les armes de la raó, la democràcia, la paraula i el treball es poden fer veritables revolucions sense destrossar res ni fer mal a ningú. El futur no és d'aquests brètols, la seva energia es diluirà tant bon punt trobin algú que se'ls hi estimi, quan s'hi reincorporin a les classes de la universitat o busquin una feina. Aleshores, veuran horroritzats que durant una etapa de la seves vides varen ser esclaus de l'odi i de les idees totalitàries, éssers anul·lats i sense ànima. Jo em pregunto: quina classe de civilització volen aconseguir aquests? La del desordre i la violència? La de l'odi i el perill? Sí, la que tants segles i tantes vides ens ha costat d'eliminar.

Homes lliures, idees lliures

2011-10-21T14:00:00.000+02:00

Un dels grans problemes de l'independentisme català és que rebutja -majoritàriament- tot allò que sona a liberal, associant-lo de forma automàtica i en virtut d'una lògica "guerracivilista" a dretes i espanyolisme. Per tant, al meu entendre, un moviment social que rebutja una teoria del pensament polític com ho és el liberalisme té poc o res a fer, va coix i corre el risc d'esdevindre intolerant ja que qüestiona una opció política completament lícita i s'arrisca a beure només de les fonts contaminades pels moviments totalitaris i poc respectuosos amb la llibertat individual. Si un diu que és liberal ja és automàticament posat en entredit per molts independentistes que recorren als tòpics de sempre: la lluita de classes, l'opressió capitalista, els bancs i tots els tòpics d'aquest discurs antiquat i absolutament caduc. L'independentisme i el nacionalisme català cauen malament perquè es refugien rere una falsa imatge de candor i bonisme que els fa repel·lents o bé ataca aspectes que toquen la llibertat individual de la persona. Ho acabem de veure en la crucifixió d'en Gerard Quintana des d'alguns sectors que, cara la galeria i mitjançant comentaris a les xarxes socials o el famós Twitter, actuen d'una manera però en la seva vida quotidiana funcionen igual que el cantant a casa seva, tot ben hipòcrita. Sí, alguns independentistes i nacionalistes s'autoproclamen liberals però quan s'investiga el seu discurs amb més o menys profunditat s'hi detecten trets antidemocràtics. Mai un moviment no guanyarà adeptes o simpatitzants quan es reclama un purisme que frega la irracionalitat i s'aproxima a ideals que enalteixen aspectes com els orígens, l'idioma, la ideologia o un pensament econòmic concret... tot plegat, molt perillós i poc atractiu. La meva opinió és que això es conseqüència de la por a la veritable llibertat, que no és sinó la del propi individu, d'una part molt important dels independentistes que, per molt que defensin l'alliberament nacional, no s'han alliberat com a persones i això els hi crea una por atàvica al que no és "dels nostres" transformant-lo en una amenaça. Seria aplicable, en aquests casos, la frase d'Alexis de Tocqueville que afirma: "Els que rebutgen la gent mai no poden treure el màxim profit dels altres ni d'ells mateixos". Els països veritablement lliures estan habitats per éssers individuals que han trencat les cadenes interiors i, per tant, poden reaccionar d'una manera més àgil i segura en defensa de la seva llibertat ja que entenen aquest concepte i el seu valor. És incongruent defensar l'alliberament d'un col·lectiu nacional des del totalitarisme i la violència, des de la imposició d'uns valors i consignes, què ha passat amb ETA? S'ha derrotat ella mateixa, la por a la veritable llibertat dels bascos i el voler imposar un criteri únic han acabat per destruir-la des de dins -i amb ajuda de les garrotades de la benemérita-. Al final, l'home, com és lliure -encara que a alguns no els hi agradi-, triarà l'opció menys lesiva als seus valors i principis i per això acabarà per descartar allò que el faci sentir incòmode ja sigui una ideologia, un partit o un moviment social.

Reflexions a la natura

2011-10-18T17:18:00.000+02:00

Ahir, mentre caminava tot sol per la meva estimada Serra de Collserola emulant els animals que donen nom a aquest blog vaig refermar-me en la idea que el mon ja no serà igual després d'aquesta crisi. Hem deixat de banda la senzillesa de les coses naturals i de la vida austera. Hem abandonat la lògica i els bons costums com anar caminant als llocs, aturant-nos a mirar un paisatge, ho volem tot i ara. Hem viscut per sobre de les nostres possibilitats, esperant que l'estat ens ho faciliti tot: el metge al costat de casa, el poliesportiu al cap del carrer, els medicaments gratis i tot ben solucionat de manera que l'esforç individual quedés anul·lat. Això, amics, s'acaba. La cultura del benestar s'havia degradat tant que un es creia amb dret a alguna subvenció per l'únic fet de respirar. La socialdemocràcia i les idees d'esquerra només funcionen quan hi ha quartos, si no n'hi ha, la cosa s'enfonsa i més quan s'hi han volgut obtenir amb quelcom tan banal com construir habitatges; és a dir, acumulant pedres que augmenten de valor mentre es degraden amb el pas del temps. Els únics socialdemòcrates són els xeics àrabs i alguns multimilionaris, aquests sí que poden repartir diners. La resta de la societat som, ens agradi o no, éssers individuals que ens hem de buscar la vida i guanyar-nos les garrofes amb la suor del front. Anem cap a un modus vivendi a l'americana. La vella Europa socialdemòcrata ja és història, com l'antiga URSS. Els nens d'ara hauran de ser els més espavilats i competitius si volen tenir una feina quan siguin grans, hauran de parlar idiomes i no hauran de dubtar a emigrar a d'altres països per treballar. Serà impensable no tenir una mútua mèdica, això dels contractes de treball fixes passarà a la història i la llibertat d'acomiadament serà quelcom assumit socialment. També s'haurà de liberalitzar la qüestió dels horaris comercials i facilitar les coses als que vulguin crear una empresa. Sí, tot això sona lleig i políticament incorrecte per a molts i per la generació que tenim al voltant dels quaranta anys, ens esperàvem viure millor que els nostres pares i avis però resulta que som una generació frontissa entre el vell i el nou ordre. Haurem d'ensenyar als més petits que les coses es guanyen amb esforç i que no has de reclamar-ho tot a l'estat. Haurem de fer un ús més responsable i curós de la nostra llibertat i, sobretot, respectar la de l'altre. L'estat del benestar dependrà de la pròpia capacitat individual i no del govern o del Conseller de torn; és trist, però és així. Potser tornarem a recuperar l'essència de l'home lliure, del que camina per la muntanya.

Treballar més i plorar menys

2011-10-15T18:08:00.001+02:00

Quan vaig decidir orientar la meva vida professional cap a la funció pública, després d'haver estat a l'empresa privada i d'una breu experiència com a treballador autònom, ho vaig fer ben orgullós i tractant d'emmirallar-me en els funcionaris al servei de Sa Majestat que tant bé descriuen en John Le Carré o en Frederic Forsyth a les seves obres. Public servants; és a dir, servidors públics, persones que després de TREBALLAR - i conspirar una mica, no cal dir-ho...- anaven a un club de cavallers a prendre una copa, a jugar al golf o a passejar pel camp per relaxar-s'hi i carregar-hi les piles amb l'objectiu d'estar ben frescos i a disposició dels ciutadans la jornada següent. En el meu cas practico aquesta activitat, les passejades o carreres pel camp i gaudeixo d'un got de bon whisky o un gintònic en arribar a casa, quelcom altament recomanable i sa. És quan es té aquesta actitud mental, la del public servant, quan un pot observar i constatar que aquí, a casa nostra, i a sou de la Generalitat, per molt que digui en Duran i Lleida, hi ha autèntics especialistes a cobrar el PER; és a dir, PER no fer-hi res i gaudint d'uns privilegis gairebé intocables a canvi d'escalfar una cadira durant unes quantes hores talment hi fossin a un bar d'Ujíjar o Don Benito. És molt fàcil recórrer, en precampanya electoral, a tòpics tan ibèrics com aquest dels bars andalusos o extremenys plens de gent tocant-se els collons però potser caldria cronometrar les estones que molts funcionaris autòctons passen al bar i potser ens en duríem alguna sorpresa, o no parlem de les trampes que hi fan d'altres com marxar abans d'hora i encarregar a un tercer que fitxi per tots. En Duran i Lleida cau en allò bíblic de veure-hi la palla en l'ull de l'altre i no la biga en el propi. Si tan nacionalista diu que és potser fóra bo que tractés d'exigir als funcionaris d'aquí que treballessin més i millor i deixés en pau als parats andalusos. No entraré aquí a valorar d'on surten els diners del famós PER ja que no em correspon però detesto l'actitud dels polítics nacionalistes quan el seu discurs consisteix a criticar els altres i considerar el que és propi com a perfecte, immaculat i allunyat de tota sospita. El més fàcil és plorar, queixar-se i acusar l'altre que ens roba però això d'exigir que aquí es treballi més i millor no queda bé quan venen eleccions. Com a servidor públic m'avergonyeixo de compartir hores al costat d'autèntics vividors a costa del nostre PER particular i de dropos institucionalitzats però més vergonya em fa l'actitud d'alguns polítics incapaços d'exigir que les coses, a casa seva, es facin bé i deixin els altres en pau.

Mal gust

2011-10-12T11:31:00.000+02:00

Aquest país no avançarà ni serà lliure en tots els sentits fins que a les manifestacions i actes polítics en general no hi vagi gent guapa. És veritat, jo no hi he vist tanta concentració de gent lletja per metre quadrat com a les manifestacions de l’11 de setembre, de l'1 de maig i demés demostracions ideològiques de tot tipus i qui no ho reconegui és que està cec. Sembla que anar mal vestit, despentinat i exposant en públic les pròpies mancances i vergonyes faci la cosa més autèntica, cool i reivindicativa. A qui pot atreure el fet polític quan a les seves concentracions a la via pública abunda tanta persona amb cara de pomes agres i amb roba de mercadillo? Mireu sinó els testimonis de Jehovà, omplen els seus temples de persones captades al carrer per parelles de senyores ben pentinades i arreglades o homes amb vestit i corbata que es presenten a casa teva i et lliuren els seus fulletons i a qui no dubtaries a convidar-los a prendre cafè mentre et mengen el cap. No falla, a les manifestacions i als mítings, any rere any, hi veus les mateixes cares, més velles i més emprenyades perquè tot continua igual. No ens enganyem, a la gent l'atreu el glamur i el luxe. Quins són sinó els estands més visitats al Saló de l’Automòbil inclús en temps de crisi? Els de les marques d’utilitaris o els de vehicles d’alta gama? La resposta ja la sabem. La gent vol ser vista al costat de coses maques, acompanyada de gent ben vestida i no de persones que fan ostentació del mal gust. Les demostracions polítiques al carrer en són un exemple, del mal gust, de com no vestir i comportar-s'hi. Jo, ho reconec, he anar a bastants actes polítics, la meva curiositat m'aboca a observar i calibrar aquest fet però sempre en surto decebut i per això he decidit no anar-hi mai més. La gent et mira malament si vas ben vestit a una manifestació, pensa que ets un infiltrat i que com no vas brut o malcarat ets l'enemic. Ho he de reconèixer, l'acte on hi he vist la gent millor vestida va ser un 20N a Madrid, ja fa anys, hi era per motius laborals i no m'ho vaig voler perdre; els senyors hi anaven amb vestit i corbata, les senyores amb abrics de pell i els joves ben arreglats, ben pentinats i no cridaven ni asseien al terra com els indignats. La veritat és que em sentia més a gust en aquell entorn tant a les antípodes dels meus principis que en d'altres concentracions humanes més afins ideològicament. Estic absolutament convençut que molta gent pensa el mateix que jo però reconèixer-ho obertament queda lleig i políticament incorrecte. Les manifestacions són actes de mal gust, als països més avançats i lliures la gent no s'hi manifesta ni diu allò de "hem de sortir al carrer!!!" -mal vestits, s'entén-. Poca cosa farem quan l'únic que es proposa des de la "societat civil" és manifestar-se, ostentar el mal gust i la mala educació.

Estoicisme masculi

2011-10-08T17:10:00.001+02:00

Les dones no entenen la necessitat de l'home pel contacte en sol·litud amb la naturalesa, l'abstracció del pensament mirant un paisatge o el plaer de l'esforç físic que allibera la ment mentre es camina per un camí costerut i rocallós. És en aquests moments quan l'essència de l'home recupera el seu ancestral costum de caminar enmig de la natura ja sigui al front d'un ramat, anant de cacera o bé en companyia d'altres homes camí d'una batalla. Només un home entén el silenci d'un altre home al bell mig de la natura o en la contemplació d'un paisatge i mai no gosarà a queixar-se per l'esforç o per la dificultat del camí. El cervell femení, més avocat al vessant domèstic i acomodatici no acostuma a entendre ni a valorar el mèrit de l'esforç i la suor a canvi de no res material. Al final de la costa hi ha d'haver una botiga de roba o de complements de la llar, una terrassa per a prendre un té verd amb les amigues o un lavabo. La dona busca una explicació lògica a tot: "per què ens hem de cansar si no anem enlloc?", "per què mires el paisatge si sempre és el mateix?" i més preguntes d'una lògica tan elemental que el cervell masculí és incapaç de respondre. És quan escolto comentaris d'aquests que me n'adono que la gran majoria de pintors paisatgistes són homes, que la majoria d'exploradors del desconegut han estat homes i que la majoria de grans fites aconseguides per la humanitat han estat protagonitzades per homes i, indubtablement, ho seran per molt alliberament i igualtat que ens vulguin vendre. L'aventura, per simple que sigui, l'esforç a canvi de no res o pel seu simple plaer, l'abstracció mental i la reflexió són més pròpies del cervell masculí, hereu de costums com la vetlla d'armes dels cavallers o de les caceres rituals per a iniciar els joves en la vida adulta. Això de la igualtat entre l'home i la dona és un sopar de duro, una mentida i anar contra la naturalesa de les coses. Ja de petites, les dones, s'ajunten entre elles i practiquen jocs on el component de diàleg i conspirador dels seus cervells es va conformant en preparació per a la vida adulta. Mentrestant, els cadells masculins juguem a coses on l'esforç físic o la contemplació i la recerca del desconegut siguin factors preeminents, d'ací la quantitat d'hòsties que ens fumem amb les bicicletes, corrent o pujant als arbres. Elles, en canvi, començaran a desenvolupar habilitats per a aconseguir el millor mascle de la tribu trepitjant, si cal, a les seves companyes. És la vida, i sempre serà igual.

Per això, quan una dona ens acompanyi a caminar a la muntanya hem de agrair-li sempre aquest esforç que va contra la seva essència i si ens hem de fotre anant a un centre comercial a mirar roba amb elles haurem d'aguantar estoicament; per cert, això de l'estoïcisme és cosa d'un home, com no; Zenó de Citió.

Tanquem les "ambaixades"

2011-10-06T17:23:00.002+02:00

Té ambaixades Escòcia? Jo diria que no. En tenien, d'ambaixades, els antics territoris que formaven l'antiga Iugoslàvia abans d'independitzar-se'n? No. Hi ha alguna ambaixada flamenca? Em penso que no. Si volem ser seriosos i deixar de fer el ridícul potser hauríem de parar de voler jugar a ser un estat quan no podem ser ni una Comunidad Autónoma com Euskadi que, al menys, recapta els seus impostos en virtut del famós concert. Ui!! Que he dit!! Que si ja no sóc independentista i no defenso els interessos de Catalunya a l'exterior. I una merda! Tenen alguna funció seriosa les anomenades "ambaixades" catalanes? No. A banda de promocionar el pa amb tomàquet, els castellers i donar feina a quatre endollats, aquestes "ambaixadetes" no representen més que despeses i mals de cap. Siguem seriosos. Si qualsevol de nosaltres té cap problema fora de Catalunya, per molt que reivindiqui l'ajut d'un diplomàtic català, aquest no apareixerà ni ens solucionarà cap entrebanc, vindrà un funcionari del Regne d'Espanya i ens ajudarà si pot ja que, hores d'ara, viatgem amb passaport d'aquell país. El que compta, agradi o no, és el que diuen els Estats Units i si a la plana web d'algun dels seus departaments governamentals, com aquest, no hi ets, no ets res, no existeixes, la resta són palles mentals. Si volem ser quelcom amb cara i ulls en un món que no s'està per a hòsties, juguem a ser adults i ja construirem ambaixades quan puguem pagar l'extra de Nadal als seus futurs diplomàtics. Per això, si el Conseller Mas-Colell aconsellés el tancament de les famoses ambaixades, aplaudiria dempeus i cridaria: "Bravo!". Estic convençut que molts membres del govern hi estarien d'acord però no ho fan per por a que l'amo de la botiga, el senyor Pujol, s'enfadi en no poder promocionar el flabiol i la sardana fora del país.

Periodistes?

2011-10-05T18:03:00.000+02:00

Quina pinta..

Quan Catalunya disposi d'uns diaris com El Mundo, Libertad Digital o -ens agradi, o no- El País, significarà que o bé ja som independents o que, d'una maleïda vegada, el provincianisme, el clientelisme i el "llepaculisme" propi de la premsa dita "nacional" hauran passat a millor vida. La premsa catalana és, o bé l'exemple de La Vanguardia, quelcom acomplexat i carrincló o bé tots els diaris clients del progressisme més caspós i ridícul, hiper-subvencionat i al servei d'uns periodistes pijo-progres que no tenen on caure morts. No dic res de molta prema digital del país que sembla més un programa electoral de qualsevol partit minoritari que diaris fets amb l'ànim d'informar mitjanament bé i lluny de sectarismes ridículs. Ja no dic res de les televisions "nacionals", creadores d'opinió al servei del poder de torn i amb uns tertulians mercenaris i lluny de qualsevol discrepància. L'últim exemple de patètica i impresentable actualitat l'ha protagonitzat aquesta cosa que es fa dir Núria Ribó i que sembla ser que és periodista ja que apareix com a tertuliana -odiosa paraula- a Els Matins de l'esperit del Cuní. Va dir no fa gaire aquesta femella d'homo sapiens que el fet que a un polític li tirin ous va dins el seu sou... sobren els comentaris. Al meu entendre, d'afirmar això a pensar que també entra dins el sou del polític el que li clavin un tret al clatell no hi ha una distància excessiva des del punt de vista argumental. Sabent qui és aquesta senyora i coneixent el seu tarannà ideològic podríem afirmar, sense risc a errar, que si els ous famosos els haguessin tirat membres d'un col·lectiu pro-taurí o "de dretes", que la seva opinió seria una altra; de ben segur que la tal Ribó manifestaria que els polítics haurien estat víctimes d'una conxorxa feixista. Però com que la bretolada va ser originada per uns indignats "perro-flautes" la cosa és absolutament tolerable. És aquesta la classe de periodistes que ens "informen"? Són personatges com aquests els responsables de la pèrdua de valors de la societat? Molt possiblement en tenen molta part de culpa i, mentrestant, la gent se'ls creu i fonamenta els seus discursos de barra de bar en les afirmacions de personatges com aquesta senyora. Anem bé!

La botiga

2011-10-02T11:18:00.000+02:00

Cada cop entenc millor la Sànchez-Camacho quan parla d'allò que "realment preocupa els catalans..." i crec que té molta raó. Especialment quan a la premsa s'hi llegeixen notícies explicant que l'amo de la botiga va esbroncar a un cambrer que parlava en castellà a un negre, L'amo del la botiga, evidentment, és el President Pujol, que encara es pensa que el país és seu i que els seus habitants som una mena de dependents al seu servei o potencials clients amb els que sí que toca quedar-hi bé. Amb aquesta mentalitat de botiga de barri i de curta volada no es va enlloc i el país s'enfonsarà com ho han fet molts negocis davant l'aparició de botigues de xinesos o supermercats que no s'hi estan per collonades Quan algú, per molt ex-president que sigui, va esbroncant la gent per parlar en un o altre idioma i no va a l'arrel dels problemes que actualment afecten els catalans demostra que el seu àmbit d'actuació vol limitar-se a les quatre parets de l'establiment i al personal que hi ha dins. Catalunya, ara mateix, és una botiga d'aquelles de tota la vida, que no ha canviat la disposició dels productes als aparadors, on els encarregats -d'aquells amb bata gris i ben pentinats- són nois al servei de l'amo i la mestressa. Nois com el President Mas o el mateix fill de l'amo, n'Oriol, persones "de la casa" que saben molt bé que dir o no als clients i a la resta d'empleats. Éssers dòcils que no faran res que no agradi a l'amo ni als potencials clients, persones que no dubtaran a baixar el cap i "fer el que toca" per no posar en perill la seva nòmina. Res d'ampliar el negoci, ni parlar-ne, que podríem prendre mal. Res de proposar a l'amo cap idea innovadora, no sigui que s'emprenyi. Res de nou, tot igual. I mentrestant, amb la que ens cau al damunt, l'amo mirant cap a altra banda i esbroncant la gent pel fet de fer el que vol.

Un ful d'Estambul

2011-09-28T11:11:00.004+02:00

La destinació del meu viatge no era altra que Estambul i la veritat és que, un cop vista, ja no hi penso tornar a no ser que em paguin per fer-ho, cosa que no succeirà. Abans de viatjar-hi vaig llegir alguns blogs de gent que hi havia anat. La majoria n'eren fets per amants d'allò de l'aliança de civilitzacions i el multiculturalisme ja que parlaven de l'exotisme dels costums de la gent autòctona i bajanades d'aquestes. He de reconèixer que tenia curiositat per viatjar-hi, tothom en parlava tan bé que al final vaig caure en la temptació. Sí, els edificis com les mesquites i els palaus són imponents, el menjar molt bo i el clima agradable però la qüestió social, que és el que a mi m'importa i més en un país que aspira a ser membre de la UE, m'ha decebut força.

Mesquita Blava...

Doncs bé, quatre dies a una ciutat considerada com a civilitzada i "molt occidental" han confirmat que no em podia refiar del que deia la gent pel que fa a la meva destinació. Donaré algun exemple de l'exòtic modus vivendi del que he sigut testimoni: les discussions les arreglen a hòsties i no els hi importa si al seu voltant hi ha gent que pugui prendre mal. Criden i no paren d'escopir pel carrer. Miren les dones estrangeres d'una forma gairebé antropòfaga. Moltes de les seves dones, i no gaire grans precisament, van tapades pel carrer mentre els homes vesteixen d'una forma completament occidental. Tot ben feminista, progre i exòtic i desitjable per a la nostra societat occidental i judeocristiana, ah! Quin mot tabú!! En aquesta ciutat els amants del multiculturalisme s'hi trobaran com voldrien trobar-se a casa nostra, sentint les crides a l'oració dels muetzins i no les campanes de les esglésies cristianes que, segons ells, s'haurien de prohibir i ja no dic res de les sinagogues que igual bé un d'IC-V i em diu de tot.

Publicitat a la turca... no comment

El motiu de no voler-hi tornar és la gent, ja ho he dit. Afirmen les guies turístiques i els blogs de gent que hi ha anat per aquelles terres que Estambul és una ciutat segura; totalment d'acord, els delinqüents no són al carrer sinó que s'hi troben dins les botigues i negocis de tota mena orientats a treure els quartos als turistes. L'exemple més evident és el Gran Basar, ara entenc quan Nostre Senyor va entrar al temple de Jerusalem i va fer fora els mercaders esbroncant-los per haver transformat aquell edifici en una cova de lladres. Doncs sí, el famós basar que tant agrada als turistes per allò de practicar l'art del regateig no és més que una cova de lladres i estafadors, una universitat del lladronici. Jo, humilment, trobo que regatejar per comprar un producte falsificat és de ximple, sotmetre's voluntàriament a que et donin gat per llebre i sortir del basar carregat de camises o bosses d'imitació mentre un mercader se'n fot de tu contant els euros o les lires turques que li has donat déu ser patètic. Puc dir orgullós que cap pirata d'aquells no va fer negoci amb mi. Els mercaders et persegueixen, et pregunten d'on ets, alguns endevinen que ets català i et parlen del Barça; la meva resposta: "I hate football", això els desconcerta. A les botigues et posen els productes a les mans i comencen a sumar el preu sense que hagis fet el més mínim gest de voler comprar-hi res. L'etiquetatge dels preus és gairebé desconegut. Em va cridar l'atenció que a molts llocs els botiguers et pregunten a què et dediques, imagino que si els hi dius que ets metge et clavaran més que si dius que ets taxista. Volen quedar amb tu un altre dia per mostrar-te més productes i clavar-te-la. Et donen malament el canvi. T'apugen el preu un cop el producte ja està embolicat i així, cèntim a cèntim van fent calaix amb els diners robats als turistes. Que bonic, que exòtic, que multicultural... un exemple del capitalisme més salvatge que tant critiquen els progres i que no perdonen aquí però tol·leren en nom de ser amic de totes les cultures.

Si hi voleu anar, aneu-hi, ho passareu bé però vigileu la cartera!!

Un passatger més

2011-09-20T18:01:00.001+02:00

Demà marxo de viatge. Quatre dies a una destinació d'aquelles on tothom qui hi ha estat em diu: "Oh! t'encantarà!, "És genial!", "És una meravella!!"... Per això, per aquesta absoluta coincidència d'opinions, no tinc gaire clar que el tema m'agradi.... bé, coses meves i del meu instint de navegar contra corrent. És com la gent que va a Cancun o a aquests llocs tan turístics, al 99,9% de persones que hi han estat s'ho han passat d'allò més bé torrant-se al sol com llangardaixos i bebent mojitos tot el dia. Afortunadament, un company de feina, que ha tornat no fa gaire de Cancun em va dir -literalment- que "era una puta merda", gràcies a Déu que encara queda gent assenyada. Jo no vaig a Cancun, em quedo més a prop però la destinació és d'aquelles força habituals pel català mig.

Demà tocarà el ritual aeroportuari dels controls de seguretat, de volar enllaunat, d'escoltar comentaris de passatgers cagats de por dins l'avió, de l'angoixa esperant que la maleta surti per la cinta a l'aeroport d'arribada, etcètera... tot plegat, una aberració per a algú que s'ha dedicat a això de l'aviació professional però la vida és així i hauré de passar pel tub, com un passatger més. I no, no passarà allò que molta gent em diu: "Quina sort que vagis tu a l'avió, per si de cas alguna hostessa preguntés per la megafonia: "Hi ha algun pilot a bord?"Evidentment, em cagaria de por ja que mai no he pilotat un Airbus fora del PC de casa i fa temps que tinc la llicència caducada.

Un cop aterrat al país de destinació encendré el meu radar intern a la recerca d'anècdotesi fets per compartir en aquest espai i confirmar o desmentir el que diu la gent sobre aquell lloc. Ai! aquell lloc, aquella gent, aquell país.... Fins aviat!!

La festa de la rossa

2011-09-19T12:54:00.001+02:00

Un any més, els pins de Gavà han acollit sota les seves branques tota una munió de felipistes excitats per litres de sangria i Don Simon; sí, felipistes, perquè no cal dir que el somni de tot socialista espanyol és que en Gonzàlez torni a l'escena política amb un eslògan similar -per no dir el mateix- al de l'any 1982 (?), aquell famós "Por el cambio".... i això que es consideren progressistes. Crec que molts dels que eren ahir sota l'ombra dels pins gavanencs esperaven, com ho fan any rere any, que en Felipe sorgís d'un raig de sol per anunciar a les hosts socialistes que ha ressuscitat. Però no, no hi hagut cap miracle, en Felipe Gonzàlez guanya prou diners amb els seus negocis i assumptes privats. Per això, la celebració de Gavà esdevingué la "Festa de la rossa"; és a dir, de la Chacon, la cap dels exercits espanyols que veu que es quedarà sense Ministeri ben aviat i busca, com a bona treballadora, una lloc per a guanyar-s'hi les garrofes i no dubta, en remenar paelles multitudinàries i passejar acompanyada de personatges a qui vol apunyalar, des d'un tal Montilla a en Rubalcaba. Sí, els vol apunyalar perquè ella vol ser la reencarnació d'en Felipe Gonzàlez, la rosa rossa del socialisme espanyol, i qualsevol que li faci ombra caurà víctima d'alguna conxorxa. El que vol ignorar la rossa, perquè ho sap, és que reuneix tots els condicionants per no fer res en política dins l'àmbit espanyol, no per ser dona sinó per catalana. Per molt que s'hi esforci, els seus compañeros la relegaran a provincias per substituir a un tal Montilla i neutralitzar un lleidatà que es diu Ros i comença a molestar un gra massa.

Una casta privilegiada

2011-09-14T07:00:00.000+02:00

El govern retalla, em sembla bé, venim d'una època en que si una comunitat de veïns feia una manifestació demanant un CAP a la vorera del davant de casa, el govern de torn els hi construïa a canvi d'un grapat de vots. Això s'ha acabat i ho aprovo. El que no ha retallat o, més ben dit, eliminat, és el Fons d'Acció Social al que els funcionaris tenim dret; és a dir, una mena de paga per a subvencionar part del preu de la llar d'infants dels fills, les ulleres i tot un seguit d'ítems. Mai, en els anys que porto treballant a l'administració, l'hi he demanat i sempre m'he posicionat en contra d'aquesta mena de privilegi de casta que considero soviètic i d'èpoques passades en les que els funcionaris -odiosa paraula- eren una mena de petits déus. Aquest posicionament sempre m'ha valgut discussions dins l'entorn laboral, sobretot amb els companys d'esquerres o els que creuen que ser funcionari és un, torno a dir, privilegi. Uns argumenten que per accedir a una plaça a l'administració s'ha de fer una oposició molt dura... sense comentaris, ni que tots fóssim notaris o jutges i que això ja justifica un premi perpetu; d'altres argumenten que els nostres sous no s'adapten a l'augment de l'IPC.. ja ho sabíem això, però a canvi, un disposa -de moment- d'un lloc de treball fixe i un grapat de privilegis inimaginables en comparació amb l'empresa privada. No escriuré més arguments dels defensors del famós FAS perquè sento vergonya aliena.Si una gran empresa privada vol fer descomptes als seus empleats o familiars, com el cas d'alguna companyia aèria, em sembla perfecte, cadascun que faci amb els seus diners i els seus empleats el que vulgui però en el cas de l'administració i en una època com l'actual, trobo que l'exemple d'austeritat que vol donar el govern pot arribar a quedar en entredit. Si em vull arreglar la dentadura, m'ho pago i retallo en altres despeses, com fa tothom i no planifico la meva vida en funció de l'almoina que rebré de la Generalitat. Se m'ha arribat a dir que no tinc mentalitat de funcionari... sí, tal com sona, i la veritat és que possiblement no en tingui. Uns anys treballant com a autònom em van ensenyar el dur que és anar endavant, ingressar diners i l'esforç que un ha de dedicar cada dia. Això, a l'administració, exceptuant alguns casos, no s'hi troba. Si la coherència fossi quelcom habitual en política eliminaria aquest privilegi; per cert, molt defensat per aquells que demanen igualtat per a tothom.

La llibertat dels ewoks

2011-09-11T09:55:00.000+02:00

L'excusa dels que volen eradicar el català o convertir-lo en una atracció de parc temàtic és la llibertat. No tinc cap problema en utilitzar el verb "eradicar" perquè aquest és l'objectiu no confés dels impulsors de les accions que han dut al TSJC a dictar la sentència que ja coneixem. El desig més íntim però que no s'atreveixen a dir en públic -de moment- és que volen limitar l'ús del català a l'àmbit exclusivament domèstic i, d'aquesta manera, fer-lo desaparèixer del carrer. Creuen que això de parlar un idioma que no és el seu és cosa d'indígenes rebels i amants dels extravagants costums del terruño. És clar, la llibertat només s'entén en espanyol, cap més idioma de l'univers, exceptuant la llengua dels Ewoks, no inclou un concepte tan important i sagrat com el de la llibertat. Per això els pobres bilingües, trilingües catalanoparlants hem de passar pel tub i obrir els nostres tancats cervells a quelcom tan exclusivament espanyol com el de ser homes lliures. És clar, ells poden dir que nosaltres volem imposar a les pobres criatures l'obligació d'aprendre el teorema de Pitàgores en català i que això atempta contra els drets dels pares i el desenvolupament humà dels menors. I nosaltres? No tenim drets? Ens hem de sotmetre el caprici uniformitzador d'una minoria? No podem gaudir de la llibertat en d'altres idiomes que no sigui l'espanyol i, evidentment, en la llengua pròpia del país? No, pels presumptes amants de la llibertat el país és el seu, nosaltres som una mera província i això de la llengua pròpia és una idea folklòrica com els castellers o el ball de bastons. Després, quan van pel món, te'ls trobes fent el ridícul quan s'indignen al veure que no els hi entenen, quan veuen que no tothom parla el seu idioma i és, aleshores, quan dónes gràcies a Déu de tenir un cervell que pot dominar més d'una llengua i que, per tant, hi està preparat per aprendre'n una tercera o una quarta i entens que quants més idiomes parles més lliure ets.

Bona diada a tothom!!

La vida dels altres

2011-09-09T17:02:00.000+02:00

Parlant clar. Me la bufa les propietats que arribin a tenir els polítics o les persones en general. Cadascun, té el que pot i si l'origen de les propietats, els diners o el que sigui, és lícit, no cal donar-hi més voltes. Per això estan els jutges. Aquesta tafaneria innata de la gent per saber què té el veí, amb qui folla el company de feina o quin cotxe té el nostre cap demostra un grau d'immaduresa mental bastant important. L'actitud de saber de la vida dels altres i, per tant, tenir controlat l'entorn més proper trobo que es propi de persones envejoses, amb l'autoestima baixa i, molt probablement, insatisfets/es sexualment. Que en Ridao té varis pisos? Millor per ell, que els gaudeixi. Que la Sànchez Camacho està hipotecada fins el bòtox dels morros? Doncs ja s'ho farà. Mentre no hi hagin comés cap delicte em sembla perfecte. Jo he dormit igual de tranquil després de saber què tenen els nostres polítics, tan tranquil com quan no ho sabia i pensava que els polítics d'esquerres vivien de lloguer i no tenien segones residències i que els de dretes eren potentats mil·lionaris. És molt típic de les societats catòliques voler sotmetre a escarni públic al que té més ja que es pensa que, de ben segur, ha hagut de pecat per tenir més que l'altre i se l'ha de castigar o posar-lo en evidència com en èpoques de la inquisició. Aquest component de catolicisme barrejat amb les idees esquerranoses d'odi al ric -entenent per ric a qualsevol que té més que nosaltres- fa que les capçaleres dels diaris i els informatius s'omplin de titulars ridículs i infantils del tipus "Mama, el Duran i Lleida té tres aparcaments i jo no", "A la Camacho li donen hipoteques i a mi no", etcètera. I? S'ha guanyat en qualitat democràtica? S'evitarà que la majoria dels polítics siguin persones que no han treballat mai al món real i prenguin les decisions pensant en mantenir la seva feina dins els partits? No, tot seguirà igual. Només s'haurà satisfet la tafaneria d'uns quants. Igual que aquells companys de feina que miren la pantalla dels ordinadors dels altres per veure a qui escriuen un correu o quin saldo tenen al compte bancari -qui em digui que no fa això a la feina, menteix- i volen controlar la vida dels altres, com els comissaris polítics de l'antiga URSS.

El de sempre

2011-09-06T21:15:00.000+02:00

El meu cervell, lliure des de fa alguns mesos de la dosi acostumada d'analgèsics i de l'electroteràpia subministrada per una atenta fisioterapeuta es troba, a més de la reincorporació a la vida laboral -i dia de la marmota- amb tot el sarau arran de la sentència del TSJC pel tema de la llengua catalana. No afegiré res més dels que s'ha dit, a banda del meu convenciment que rere aquesta maniobra hi ha uns foscos interessos d'unes més fosques organitzacions al servei de l'estat central com aquella que té l'irònic nom de Convivencia Cívica Catalana. El que realment em preocupa és l'actitud de CiU. Sí, no dubto que defensaran el model educatiu català però molt em temo que tota la campanya mediàtica que s'ha desfermat va encaminada cap allò que tant saben fer alguns polítics des de les files convergents: plorar i fer de víctimes, allò de lamentar-se perquè no els hi deixen canviar Espanya quan ells ja saben perfectament que aquesta, Espanya, es creu immutable, eterna i indivisible. Prova d'això és la rabieta -que ja li passarà- d'en Duran i Lleida en no comptar amb ell per canviar la Constitució ni per anar a rebre el Papa. Es trobarà CiU, que d'aquí no gaire, el PP serà al poder a Madrid i que allò del famós concert econòmic o pacte fiscal quedarà en un no res, en un somni d'una nit d'estiu. Per això, cada cop estic més convençut que en saber del fracàs de qualsevol negociació futura pel que fa als nostres diners, CiU adoptarà el paper ja mencionat de ploramiques, de botiguer estafat i d'indignat. Tant de bo m'equivoqui però em sembla que, un cop més, la cosa anirà per aquí.

El misteri cubà

2011-08-27T12:22:00.000+02:00

Un cop eliminats Bin Laden i Gadaffi -el següent cadàver il·lustre- podem apostar si el proper pallasso a caure serà en Chàvez, el degà Fidel Castro, el diví Kim Jong Il o algun dictador del mon àrab aprofitant que, per aquelles contrades, el galliner està ben esvalotat. Jo m'inclino per aquesta última opció, primer cal fer net a les zones productores de petroli i després ja tocarà ocupar-se dels veïns molestos de la gran potència. Sí, a Veneçuela també n'hi ha, de petroli però mentre el seu dictador no molesti gaire -tampoc no l'interessa- se'l pot mantenir al poder una temporada; a més, l'estil dels americans per a eliminar dictadors o personatges molestos al seu propi continent és més subtil i elaborat i no consisteix a enviar els marines i els porta-avions a la vora de casa, exceptuant l'illa de Grenada. Per a aquestes tasques, eliminar règims no afins al propi continent, els Estats Units han emprat les arts de la CIA i l'activitat opositora autòctona amb o sense ajuda d'accions encobertes. El que m'intriga més de tots aquests personatges és en Fidel Castro, té poders sobrenaturals? És un holograma? Puc entendre que durant la guerra freda no es fes cap acció contundent contra Cuba per allò de l'equilibri de potències però un cop els russos ja són "bons" i no parlen amb aquell accent de dolents, com és que els Estats Units no han fet cap acció clarament orientada a eliminar el règim de l'Havana? Potser interessa tenir una mena de parc temàtic del comunisme a prop de casa per quan en Fidel es mori i s'hi pugui anar de turisme? Potser en Fidel Castro és un agent de la CIA que ja s'ha acostumat a viure infiltrat i s'ha tornat boig i no cal molestar-lo gaire no sigui que comenci a parlar? Curiós, molt curiós el cas de Cuba, mentre extravagants dictadors i personatges sinistres van caient un rere l'altre arreu del planeta, en Fidel continua immune al pas de la història -no de la biologia- veient-hi que la URSS ja no existeix, que els russos ja no són comunistes, que els xinesos practiquen el capitalisme més salvatge i que els nord-coreans volen ser amics dels russos... tot ben interessant. Tant interessant com el misteri cubà.

Anti-antipapa

2011-08-19T14:46:00.000+02:00

Ara els indignats s'han transformat en "antipapa", com no tenen res més a fer i ja s'hi avorrien, han trobat en la visita del Papa a la capital de l'Estat una excusa perfecta per tornar a ser objectiu d'actualitat i un regal a les redaccions dels mitjans informatius en un mes d'agost. Queda molt bé, molt modern i molt progre, això d'atacar l'església catòlica i emprar eslògans tan originals com, per exemple: "No estamos todos, falta Satanàs", més propi d'un concert de heavy metal, "Menos crucifijos y más trabajo fijo", amb l'exemple que dóna aquesta gentola que porta des de mitjans del mes de maig al carrer fent de les seves o, "Los cristianos a los leones", un sinistre homenatge al costum d'assassinar persones a causa de les seves creences. Ni aquestes frases ni aquests atacs, no serien emprats mai davant d'una mesquita ni amb motiu de la presència d'un imam radical -perceptor d'un PIRMI- a Lleida, per allò del multiculturalisme i la simpatia d'aquests col·lectius a tot allò que ataqui a la cultura occidental -judeocristiana-, gràcies a la qual, poden manifestar-se amb total llibertat i aprofitar per atacar d'altres persones que, simplement, tenen una fe determinada i lliurement triada. Si poguessin, estic segur, els anomenats antipapa, prohibirien tot allò que no s'ajustés al seu pensament, ideologia i forma de veure el món. Tot plegat d'un totalitarisme brutal. Sí, en nom de les religions s'han fet autèntiques bestieses però també se n'han fet en nom d'ideologies que neguen la fe en Déu. Que els antipapa no volen que el Sant Pare visiti Madrid? Em sembla molt bé, però que deixin els fidels catòlics en pau i els deixin reunir-se i fer les seves misses tranquil·lament allà on els hi ho permetin les autoritats. Van de progressistes i actuen igual que aquells que durant el segle passat cremaven esglésies i mataven capellans i monges. Al menys, l'església catòlica ha avançat en molts més aspectes des de la mateixa època i ningú no podrà negar la gran tasca d'ajut social que fan amb molts necessitats, no com d'altres.

Ah, i no sóc catòlic.

Els nostres diners

2011-08-17T15:10:00.000+02:00

No entenc el xivarri que s'ha organitzat arran de la revisió, per part del govern, de la qüestió del famós PIRMI (renda mínima d'inserció). Ahir, em va semblar sentir a la senyora Camats, ben comunista ella i que va interrompre una part de les seves vacances de 365 dies, que el govern incomplia la llei si revisava l'assignació de l'ajut a determinades persones. És molt fàcil dir-ho des de la pròpia condició de polític benestant i que possiblement no hagi fet res més a la vida que viure de la moma eterna dels recursos públics. És molt fàcil parlar des del propi mal de consciència i voler quedar bé davant alguns presumptes necessitats -i potencials votants- que han transformat un ajut que, com el seu nom indica, serveix per a reinserir-se al món sociolaboral, en un subsidi continu i una forma de vida no exempta de picaresca i engany a la bona fe del mal entès sistema de protecció social i, per tant, a tots els contribuents independentment de la seva ideologia. No estic en contra de la protecció social, ans al contrari, si els membres d'una família s'ajuden entre ells en moments de necessitat per què no ha de fer la societat el mateix amb les persones que travessen una mala etapa a la seva vida? És clar, a un germà, un cosí o un fill que abusa de la nostra bona voluntat és molt fàcil tocar-li el crostó quan veiem que es passa de la ratlla, però quan es tracta de la cosa pública tot queda més difús i impersonal, com paga el govern.... Hi ha casos de veritables paràsits, gent que viu a pisos de protecció social i que desenvolupen activitats econòmiques -il·legals ,evidentment- fora del sistema i el cas dels famosos immigrants que viuen fora de Catalunya i perceben l'ajut. No és lícit controlar això? No és digne de societat ben organitzada revisar qui percep una ajuda sorgida de la contribució de la major part dels ciutadans? La qüestió és fer demagògia barata, moltes de les polítiques de l'esquerra només són aplicables quan hi ha diners i en èpoques de vaques grasses; recordem, per exemple, el famós regal de 400 euros del Zapatero o les "subvencions" als ni-ni que algú volia instaurar, com si aquestes, fossin un incentiu a la formació i no una paga de la tieta-estat que s'invertirà en gasolina pel cotxe tunejat. Siguem seriosos i vigilem que es fa amb els nostres diners.

La moda del CAT

2011-08-11T13:21:00.001+02:00

La moda d'aquest estiu al país va del famós adhesiu CAT a la matrícula. Una moda a la que, fins i tot, s'hi ha apuntat algú com en Duran i Lleida. Sí, aquest personatge també s'ha apuntat a això del CAT però sense tapar l'E, no sigui que no el facin ministre.... També s'hi han apuntat, el Conseller Puig, en Francesc Homs i algun membre del govern a qui, evidentment, les patrulles de la Guàrdia Urbana o dels Mossos d'Esquadra no s'hi atreviran a multar en cas que el famós adhesiu tapi la lletra E de la matrícula dels seus vehicles.... és que no sap qui sóc, agent? No com a la resta de mortals, a qui alguns membres de les Forces i Cossos de Seguretat de l'Estat -els mossos i les policies locals en formen part (encara)- ens multaran depenent del grau de satisfacció sexual de l'agent en qüestió o de la seva adscripció nacional o simpatia per la causa. Dic alguns, referint-me als policies, ja que no s'ha d'oblidar i s'ha de saber que un agent de l'autoritat també té dins les seves eines una de ben important i fonamental que és la discrecionalitat; és a dir, la capacitat d'aplicar o no una sanció o d'actuar d'una forma més o menys contundent valorant aspectes com la perillositat de la conducta punible o les conseqüències posteriors de la seva acció. Parlant clar i català, si un agent de policia multa als que portem un adhesiu del CAT tapant l'E de la matrícula és perquè vol i punt, perquè n'està en contra. Res de mandangues de l'estricta aplicació de la llei i del codi de la circulació. Dubto que un departament d'afers interns toqui el crostó a un policia que no multa a algú que du el CAT al cotxe, seria gairebé surrealista. Si un agent ens multa i/o ens obliga a retirar el CAT de la matrícula és perquè és un fan de la Roja, un espanyolista o un quillo amb placa i no un eficient agent de l'autoritat. De fet, crec que un bon policia es deixaria d'hòsties i no sancionaria cap conducta que no crees un perill o una incomoditat a la resta d'usuaris de la via pública. Com si el CAT pogués provocar accidents, atropellaments o qualsevol problema a la carretera. Evidentment, si l'agent vol aplicar la llei que ho faci però que després no miri cap a altra banda, emparant-se en la seva aplicació del principi de discrecionalitat, en veure d'altres infraccions .

Normal

2011-08-10T12:19:00.000+02:00

Avís: aquest post podria ferir la sensibilitat d'algunes persones i és políticament incorrecte però crec que molta gent pensa el mateix.

normal
1 1 adj. [LC] D’acord amb una norma establerta, que no se’n desvia. Les despeses normals.
1 2 adj. [LC] Que no se separa del seu estat natural, del seu curs natural. El cicle normal de les estacions: l’hivern segueix la tardor i aquesta ve després de l’estiu.
1 3 adj. [LC] Que és conforme al tipus més freqüent, com d’ordinari. Les activitats normals d’una escola.
1 4 adj. [LC] Comprensible, excusable. No t’enfadis amb ell: és normal, que dubti.
2 adj. [LC] Que serveix de norma. Un curs normal.
3 f. [MT] Recta perpendicular a la tangent d’una corba o al pla tangent d’una superfície, en el seu punt de contacte.

Això és el que diu el diccionari de l'IEC referint-se a la paraula "normal" i jo, pensant en coses i circumstàncies on aplicar aquesta definició he arribat a la conclusió que l'homosexualitat no és normal. Una cosa és que s'hi accepti de forma general per la societat però una altra és que sigui normal, especialment si és considera la segona accepció de la definició de l'IEC, la que relaciona quelcom normal amb el fet natural. El més normal és que la parella d'un home sigui una dona i viceversa. Això és així perquè la biologia de la gran majoria d'espècies, excepte les hermafrodites, contemplen que la preservació i reproducció normal/natural de les formes de vida terrestres depenen de la unió de cèl·lules procedents d'individus de diferent sexe i estableix que els progenitors i cuidadors dels éssers acabats de néixer acostumin a ser de gèneres oposats; recordeu sinó el fantàstic programa del Fèlix Rodríguez de la Fuente... "el macho del buitre leonado otea el horizonte en busca de comida para sus polluelos mientras la madre, muy amorosa, les limpia el plumaje". Aquesta inclinació o tendència normal/natural, en el cas de l'ésser humà té especial importància ja que parlem de l'única espècie amb capacitat de raonar i socialitzar basant-se en una cèl·lula o organització bàsica que és la família, igual que el trencalòs o la foca monjo. Per això trobo contradictòries les actituds progres d'enaltiment de tot el natural i biològic com; per exemple, anar en pilotes a la platja, menjar tofu i utilitzar el transport públic i no defensar; més ben dit, atacar, la família natural/ normal per no dir tradicional formada per mascle, femella i cries. Ara, el que és guai i súper natural és que els nens (i les nenes) tinguin dos papes, dues mames o una mama i un papa que era un senyor que es deia Invitro. Molts s'esgarrifen en sentir o llegir comentaris d'aquesta mena i responen amb el conegut argument que afirma que una parella de marietes o lesbianes pot donar tant o més d'amor a una criatura que una parella normal.... o no, ningú, absolutament ningú, no ho ha demostrat. El que sí s'haurà de veure d'aquí uns anys serà quin és l'estat anímic i psicològic de les criatures que han crescut en un entorn tan presumptament normal com una "família" formada per dos papes o dues mames o un de sol... Aleshores en parlarem. Com explicarà un pare o una mare al seu fill el fet biològic de la reproducció normal humana?....

"Mira, Ona -típic nom de pares/mares moderns- , els papes han de ficar el penis dins la vulva de les mames i deixar-hi una llavor d'on surten els nens, com un arbre..", "Molt bé, papa, però el Manolo no en té, de vulva... d'on vinc jo?", "Tu, filla, ets especial, vas venir dalt d'una carrossa plena de colors i llum, amb tot de nois ballant-hi al damunt...", "Doncs jo vull una mama!!" o... "Mira, Estel, el teu papa és un senyor que va deixar la seva llavoreta dins una ampolla de vidre i, aleshores, me l'hi van posar dins i tu vas néixer...", "I, mama, no et van fer mal quan t'hi van ficar l'ampolla?" o... "Mare, per què no en tinc, de pare?" "Doncs, Llum, perquè els homes són éssers opressors i malèvols que odien les dones...". Osti, tu, tot ben normal...

L'exemple de la cambrera

2011-08-08T11:55:00.001+02:00

La cambrera, amb gran professionalitat i l'educació que s'espera del personal d'un hotel de categoria de qualsevol capital europea, s'adreça a la jove parella que ha escollit la taula que hi ha al racó del menjador, ell amb aspecte de nini i ella de presumpta caixera de supermercat o de perruquera de ciutat de l'àrea metropolitana què segurament estan de viatge de noces -paquet "tot inclòs" de viatges El Corte Inglés-, i en un perfecte anglès els hi diu "bon dia" i els hi pregunta si prefereixen cafè o té. El noi, en no entendre res, comença a a quequejar i es posa vermell tot angoixat davant la difícil pregunta... coffee or tea? La noia, més decidida i amb més empenta per allò de treballar de cara al públic demana café con leche i la cambrera, ben professional els hi serveix. La noia, amb un perfecte espanyol quillo li diu al seu company: que no ves que el español lo entiende todo el mundo, joder? La cambrera, després de servir a la susdita parella, s'adreça a un matrimoni alemany que hi ha al costat nostre i els hi fa la mateixa pregunta en alemany i a uns francesos en la llengua de Descartes, a nosaltres, en dubtar en quin idioma parlàvem -català, of course- s'ens adreça en anglès i li responem en la mateixa llengua tot i que els dies successius ho vàrem fer en italià ja que l'hotel era a una ciutat d'aquell país. La parella quilla, no va fer cap esforç en pronunciar les paraules capuccino, caffè o latte durant cap dels dies en els que varen esmorzar a l'hotel i s'entestaren en seguir amb el seu idioma. Resulta curiós observar el comportament de l'espanyol fora de l'àmbit on es troba còmode: la metròpoli i les seves colònies; generalment, allà on hi va, exigeix que tothom entengui el seu idioma i, evidentment, no farà cap esforç en utilitzar l'idioma del país o, com a mínim, de l'anglès. Resulta patètic veure polítics d'alt nivell (?) o el president de l'estat emprant intèrprets d'anglès amb tota la barra del món i observar que la cambrera d'un hotel els hi passa la mà pel davant en la qüestió idiomàtica. La creguda superioritat dels espanyols per allò d'haver guanyat el mundial de futbol i que el seu idioma sigui parlat per centenars de milions de persones, entre aquestes els components dels Latin Kings, els Ñetas, la noia del servei domèstic o Julio Iglesias ha afavorit que més d'una generació sigui pràcticament analfabeta en qüestió d'idiomes i cregui que tothom té l'obligació d'entendre'ls amb el conseqüent ridícul davant el món. La cambrera de l'hotel era una noia de menys de trenta anys i parlava o es feia entendre en, com a mínim, tres idiomes. La parella de quillos també tenia la mateixa edat i va ser incapaç de demanar un capuccino.... La cosa fa por i més encara quan molts pares no donen a la formació idiomàtica dels seus fills la més mínima importància, estan creant futurs analfabets, inútils i parats en potència. La cambrera de l'hotel té tot el món i el futur per a desenvolupar-se professionalment i humana, un gran exemple. La parella de quillos només podrà viatjar a un resort de Punta Cana o Cancún, patètic.

El mujaidí ari

2011-07-24T10:54:00.000+02:00

El mujaidí Anders

Ho reconec, només saber de la massacre de Noruega el meu cervell ja havia culpabilitzat l'islamisme radical com a presumpte autor dels fets, igual que l'Aznar amb ETA però a l'inrevés. Aquell país nòrdic tenia molts números per ser objectiu d'un atemptat de caire islamista, només cal recordar l'afer de la publicació de les caricatures de Mahoma en un diari local i la presència de tropes noruegues a l'Afganistan. Ara sembla ser que no, dic "sembla" perquè sempre hi ha sorpreses, ara resulta que l'autor confés de la massacre és un autòcton víking de pura raça, cristià i ultradretà. Ja ho diuen, els extremismes són iguals. A la pràctica, el resultat del crim hauria estat el mateix si el responsable de la col·locació dels explosius o de disparar les armes hagués estat un terrorista islàmic. Sí, independentment de l'autoria, les víctimes haurien estat les mateixes, uns ciutadans noruecs que eren a un lloc en un moment determinat i això, al final, és el que importa. Aquesta història, el seu protagonista i les sospites inicials em fan pensar en les estranyes relacions entre els nazis, que idealitzaren la raça ària i la mitologia nòrdica, i l'islam per tal d'unir-se contra un enemic comú, en aquell cas els jueus i en el d'ara el sistema de llibertats occidental. És més, investigant per la xarxa entre la curiosa relació entre nazisme, crec sincerament que l'autor del crim de Noruega és un nazi, i islamisme he trobat les declaracions del líder del partit estatunidenc Aryan Nation, August Kreis arran dels atemptats del 11-S: “Dieu que són terroristes, jo dic que són lluitadors per la llibertat. Vull inculcar el mateix sentiment yihadista als cors de la nostra gent, a la raça ària, que els que ells tenen pel seu pare a qui anomenen Alà". Sobren els comentaris. Vet aquí, paradoxalment, el tal Anders Behring Breivik, ha fet la feina bruta que d'altres haurien volgut fer a Noruega o a d'altre país europeu.

No vull acabar sense expressar el meu fàstic envers la vergonyant actitud del candidat socialista espanyol Rubalcaba en afirmar que les morts de Noruega fan més mal ja que són de la mateixa família política; és a dir, els que no pensen com ell són víctimes de segona categoria. Patètic.

El desitjat messies

2011-07-23T11:10:00.000+02:00

Aquell a qui esperen molts catalans

De vegades penso que els catalans tenim en comú amb els jueus l'esperança que el messies arribarà un dia o un altre. Que un dia apareixerà un individu (o indivídua) que alliberarà el poble i que tots, xics i grans, homes i dones, gais i heterosexuals, multiculturals i racistes, convergents i socialistes el seguiran com ho va fer amb Moisès el poble d'Israel en sortir d'Egipte cap a la terra promesa. Sembla que ara les esperances d'algun sector del poble català de veure-hi la reencarnació d'aquest Moisès o messies s'han fixat en l'Oriol Junqueras, fins i tot, alguns ja l'han titllat com el nou Jordi Pujol, amb permís de l'altre Oriol, el que sí que s'hi asseu a la dreta del pare... Molts articles i comentaristes anònims ja troben gairebé miraculós que en Junqueras hagi arribat on ho ha fet sense que Esquerra patís alguna divisió o escissió interna però, sense ser pessimista i, com diuen els espanyols, todo se andará... No es que li vulgui mal a l'antiga ERC, ans al contrari, però els esdeveniments dels últims anys han estat força significatius. En Junqueras, a més, té una imatge mosaica amb la seva barba que reforça la idea patriarcal, és professor universitari, eurodiputat i ara alcalde d'una localitat del Baix Llobregat on s'ha trencat el tòpic de l'etern ajuntament socialista, un primer miracle? A més de l'esmentat, té en Junqueras un tarannà de bon noi que agrada al catalanet mig per allò del què en diran i del millor passar desapercebut: no gens de glamur, aspecte físic normal, un aire d'escolanet i, sobretot, auster. Això ve arran de les últimes fotografies d'en Laporta on molts catalans que fins no fa gaire l'hi veien com l'esperat messies es van escandalitzar en veure-hi tanta carnalitat i l'encarnació -serveixi la redundància- d'alguns dels pecats capitals com la luxúria, la gola i l'avarícia; vaja, allò que molts envegen però que no volen reconèixer. Si en Junqueras fracassa el cervell del catalanet processarà allò tan nostrat del "ja s'hi veia venir, massa bon noi..." o "li mancava carisma, fusta de líder..." . La qüestió és que mentre alguns esperen un messies o un Moisès la Camacho ha entrat fins a la cuina i es passeja per la Generalitat com per cal sogre i això no ho arregla ni déu. Ja ho deia en Torres i Bages. "Catalunya serà (judeo) cristiana o no serà".

Sí a les retallades

2011-07-22T15:59:00.001+02:00

Es queixa la gent de la cosa aquesta de les retallades en els serveis al ciutadà per part del terrible govern neoliberal de CiU. Una cosa és queixar-se dels pactes que fa amb el PP i una altra estar d'acord amb que es continuï amb la disbauxa a l'hora de regalar els diners que tant ens sobren... com si no en regaléssim prou a Espanya. Els catalans som tan hiper-mega-xupi-guais que destinem diners a coses tan fantàstiques com les que escric abaix. Mireu el DOGC del passat 18 de juliol i al·lucinareu. He seleccionat algunes de ben curioses.

Entitat: Asamblea de Cooperación por la Paz (ACPP).
Finalitat: Millorar les condicions, educatives, sanitàries i organitzatives amb especial
incidència en l’empoderament de les dones, per a un total de 4.144 habitants (2.150
dones i 1.994 homes) repartits en 10 localitats rurals (Djonaba I, Djonaba II, Chegar
Gadel, El Gharguee I, El Gharguee II, Lekleiwee, Ouendya, Echabour Ehel Sidi,
Twella i Ezzemale) de la Comuna de Djonaba, regió de Brakhna-Mauritània.
Import: 90.000 euros.

Entitat: Sathi Sansar, Desenvolupament al Nepal.

Finalitat: Promoció i estratègia per a l’accés a l’educació especial i inclusiva de

menors discapacitats-Nepal.

Import: 59.775 euros.
Aplicació pressupostària:

Entitat: Centre d’Estudis Amazònics-Ceam.

Finalitat: Suport a la incidència i a la gestió eficient de lidereses camperoles en els

àmbits municipal i departamental a Beni, Bolívia.

Diari Oicial de la Generalitat 39324 de Catalunya Núm. 5922 – 18.7.2011

http://www.gencat.cat/dogc ISSN 1988-298X

DL B-38014-2007

Disposicions

Import: 106.000 euros.
Aplicació pressupostària: 6880D/48200012.

Entitat: Fundación Privada Indera.

Finalitat: Impulsant un procés de poder i incidència política amb les dones indígenes

de la Ambha (Perú regió PiuraHuancabamba
Import: 110.000 euros.

Entitat: Associació Ong Intercanvi d’Acció Social i Cooperació Internacional.

Finalitat: Millora de la salut sexual reproductiva dels i les joves de la regió de

Bafatá-Guinea Bissau.

Import: 29.000 euros.

Aplicació pressupostària: 6880D/48200012.

Entitat: Associació per a la Promoció del Cinema Documental la Bretxa.

Finalitat: Enfortiment de les capacitats de comunicació de GADHOPRepública

Democràtica del Congo.

Import: 42.000 euros.
Aplicació pressupostària: 6880D/48200012.

Entitat: Save the Children.

Finalitat: Ar Xaley Guédiawaye: promoció dels drets sexuals i reproductius de

nens, nenes i adolescents i prevenció del VIH/SIDA i de les ETS mitjançant una

educació sexual adaptada a les seves necessitats-Senegal.

Import: 140.000 euros.
Aplicació pressupostària: 6880D/48200012.

Jutgeu vosaltres mateixos.

Les vacances d'en Jan

2011-07-19T16:32:00.000+02:00

Amb dos collons!!

A mi, la veritat, és que m'és ben igual que en Laporta llueixi la panxa peluda dalt d'un iot mentre beu xampany francès, fuma un havà i gaudeix de la companyia de la seva xicota. Amb els seus diners i el seu temps que faci el que vulgui i que s'hi relacioni amb qui li doni la gana. He llegit comentaris a la famosa fotografia d'en Laporta que realment fan pena... que si un diputat no pot aparèixer així, que si amb diners públics no es pot fer això, que si el paio és un pocavergonya, que quin independentista, etcètera. Hi veig molt de ressentiment i enveja en aquest tipus de comentaris; vaja, ara resulta que la majoria de la gent prefereix tornar de la platja suant dins d'un cotxe reescalfat pel sol, conduint amb unes incòmodes xancles i olorant a crema after sun tot pensant en el "deliciós" àpat refregit que farà la sogra al minúscul apartament llogat de Salou i no canviarien -ni per un dia- les seves vacances per unes com les del Laporta; oco! no per les del Laporta. Ah!! però és que això és diferent... Com sempre, en aquest país, l'enveja, el ressentiment i l'auto-repressió mouen els pensaments de molta gent. Ara resulta que en Laporta haurà de donar explicacions de per què gaudeix del seu temps lliure d'una o d'una altra manera. El criticarien si al seu temps lliure es tanqués a meditar al monestir de Poblet? Sí, evidentment, dirien que és un carca cristià, que això d'anar amb capellans és sospitós i més bajanades d'aquestes. Si enlloc de panxa hi fes ostentació d'uns abdominals poderosos se'l criticaria per allò de donar massa importància al físic, si no anés amb una noia dirien que es marieta i si no tingués parella l'acusarien -com si es tractés d'un delicte- de participar a orgies dalt del vaixell on va ser fotografiat. Va, home, va!! Hi veig molt d'envejós que quan veu que algú s'ho passa millor i que davant la perspectiva d'un estiu al càmping de Lloret amb la canalla donant pel sac, els sogres presentant-se a l'apartament de Calella (de la Costa, of course) o aguantant els cunyats de Càceres comença a generar odi per la seva pròpia condició i ataca al que ha prosperat o simplement en té més. Hi ha alguna norma que digui com ha de gaudir del seu temps lliure algú, sigui qui sigui? Això depèn de la pròpia llibertat però sembla que molta gent no ho entén. Bones vacances a tothom!!

L'exemple d'Òdena

2011-07-11T11:59:00.000+02:00

Aeròdrom d'Òdena

Als que ens agrada això de l'aviació tenim com a referent el que passa als Estats Units, allà qualsevol que tingui un terreny mitjanament adequat pot asfaltar un tros de terra i volar allà on vulgui enlairant-se des de casa seva. No cal pensar en multimilionaris que volen amb reactors privats, que els n'hi ha, sinó en pagesos, per exemple, que consideren que el millor mitjà de transport per desplaçar-se des de les enormes extensions de terreny del centre d'aquell país és un avió lleuger o bé utilitzen aquella pista com a base dels avions fumigadors. No, no són nou rics, són habitants d'un país on la tradició aeronàutica i la utilitat d'aquest mitjà de transport es considerada quelcom normal a més de gaudir d'un combustible més barat. En canvi, per les nostres contrades hi ha una gran afició a això de construir aeroports on no volen ni els coloms i amb pistes tan llargues on hi podria aterrar un transbordador espacial d'aquests que acaben de retirar del servei. Ara, però, un cop construïdes infraestructures com l'aeroport de Ciudad Real o el de Castelló el Ministre Blanco diu que abans de construir-ne una s'ha de valorar la seva rendibilitat.. no et fot? Un cop gastats els diners en aeroports fantasma i en plena crisi econòmica un representant del govern espanyol es desperta i reconeix el que fa temps el PSOE no feia, l'existència de la crisi. També s'ha de pensar en l'aeroport de Lleida-Alguaire i el seu patètic vol a Barcelona -subvencionat per la Generalitat- amb un reactor de 150 places -com els que s'utilitzen per volar a Londres o Roma- per allò de marcar paquet i aparentar ser més rics, no crec que ni un xeic àrab faci un vol com aquest però la qüestió era semblar-se a l'esmentat xeic; afortunadament, el patètic vol ja s'ha suspès.
No es conegut per molta gent però fa molts anys que funciona un petit aeròdrom a Òdena (Anoia). Allà hi ha empreses de construcció d'avions ultralleugers, autogirs, globus i s'hi fan cursos de vol sense motor i de vol amb ultralleuger; evidentment, això representa una riquesa per a la comarca i una font d'ingressos per a moltes famílies. No hauria sigut més profitós i rendible invertir en la millora i adequació d'aquest petit aeròdrom? No estic en contra que es construeixin aeròdroms ni aeroports, el somni de tot pilot és estar-ne envoltat però potser cal ser més seriosos i, en aquest cas, amb els peus ben plantats a terra i lluny de deliris de nou ric.

Un cop més, en Rivera...

2011-07-08T11:17:00.000+02:00

Un cop més, l'esquizofrènic lingüístic del diputat Rivera ens ha regalat una de les seves perles en afirmar, en seu parlamentària, que algú havia compartit escons amb "exterroristes" fent referència a ERC. Penso que en el seu subconscient espanyol en Rivera desitjaria exercir la seva tasca parlamentària a Euskadi i no a Catalunya, on el fet terrorista autòcton va ser gairebé anecdòtic i no va propiciar l'aparició -afortunadament- de màrtirs de la causa nacional espanyola. Al Rivera l'encantaria que aquests "exterroristes," que han ocupat escons d'un partit completament legal des del punt de vista espanyol com és ERC, estiguessin encara empresonats o, com a mínim, fora de la vida política. Aquí, el subconscient hispànic del Rivera li torna a trair, sembla que això de la reinserció plena d'un delinqüent a la societat només és possible si aquest no ha comés delictes del tipus, diguem-ne, polític i contra la "sagrada unidad de España". És a dir, si algun d'aquests "exterroristes, veritablement ho fou, va ésser jutjat -de forma legal-, ha complert el seu càstig i ha acceptat les normes del joc democràtic no té dret, segons el diputat de Ciutadans, a ocupar un escó parlamentari. En canvi, m'hi jugo el que vulgueu, que si un diputat del PSC o del PP ha estat condemnat per un delicte econòmic i ja s'ha reinserit a la societat un cop complerta la seva pena, el senyor Rivera no parlaria de la presència d'exlladres al Parlament, oi que no? Suposant que algun ocupant d'un escó del parlament de qualsevol país democràtic hagués sigut un terrorista i després d'haver passat comptes amb la societat accepta que la democràcia és la millor arma en política, no seria això motiu d'orgull per a la resta de diputats? No seria la demostració que en democràcia tot i tothom té cabuda sempre que respecti els drets fonamentals? Sembla que pel Rivera no, és d'aquells que en el fons desitgen l'existència de màrtirs i terroristes per justificar la seva intolerància i el seu nacionalisme espanyol.

Esports de risc per a imbècils

2011-07-01T11:58:00.000+02:00

Llegeixo a la premsa que un jove turista alemany s'ha fracturat el crani practicant el balconing a un hotel de Lloret de Mar. Aquesta activitat, com molt de les acabades amb el sufix -ing, implica que el seu practicant posa en risc la seva integritat física de forma conscient i voluntària a canvi de certa emoció i expulsió d'adrenalina al torrent sanguini. Trobo perfecte que aquell que vulgui baixar per un riu ple de pedres practiqui el rafting amb unes mesures de seguretat adequades o que el que vulgui saltar al buit faci puenting lligat amb unes cordes elàstiques per la collonera. Però que un turista gamarús i, presumiblement, alcoholitzat es dediqui a fer d'Spiderman pels hotels i, com a conseqüència de la seva inconsciència, requereixi els serveis del retallat sistema sanitari català ho trobo de mal gust. No negaré el dret a la sanitat universal i gratuïta però per a aquells que veritablement ho necessiten, suposo que l'Honorable Conseller Boi Ruiz emetrà una factura ben preciosa pels serveis prestats al germànic imbècil carregada al contribuent alemany. És un tòpic però al final serà veritat que quan els turistes venen al nostre país perden les formes i els cívics ciutadans nòrdics o anglosaxons esdevenen bàrbars quan ultrapassen els Pirineus. No imagino el practicant de balconing fent el mateix a un hotel de Berlin o de Leeds però com per a aquests desgraciats consumidors de sangria barata això és Spanien o Spain; per tant, un país de pandereta i festa, la responsabilitat i el civisme s'han quedat a la bodega del 737 de Ryanair que els hi ha dut fins a Girona o Reus. Aleshores tot està permès, des de pixar-se a un vehicle de la policia al bell mig de Lloret -fet presenciat per un servidor i molt ben resolt per un agent dels mossos d'esquadra- fins a caure inconscient de beure sangria vestint un barret mexicà al bell mig del passeig marítim de, per exemple, Salou. Suposo que hi ha molta gent que treu benefici d'aquest turisme barat i fastigós però caldria valorar si pel nostre país és beneficiós a llarg termini omplir els hotels de practicants d'esports de risc com això del balconing.

Ell ja ho va dir

2011-06-21T17:54:00.000+02:00

Aquesta història dels indignats i les bretolades d'alguns d'ells m'han fet recordar unes paraules del Manolo Milián Mestre a la tertúlia d'Els Matins ja fa uns mesos. Hi predeia una mobilització important del neolerrouxisme a Catalunya i la va encertar. Personalment hi veig, en aquest moviment dels indignats un gran component d'anticatalanisme, populisme i discurs -i actituds- incendiàries que van quedar paleses el dia 15 de juny. El moviment ha substituït els antics burgesos per la banca, els empresaris i la classe política, dimonis a eliminar i culpables dels desastres actuals. També s'ha pogut comprovar la presència d'elements pertanyents o simpatitzants de partits com C's o UPyD a les mobilitzacions de Barcelona i són conegudes les dificultats per aprovar el dret d'autodeterminació de Catalunya a les assemblees d'indignats i la intenció d'alguns d'ells de peregrinar, com no, a Madrid -gossos i flautes inclosos- per a traslladar la protesta des de Catalunya; Madrid, el gran referent. Sap greu per la, diguem-ne, ingenuïtat de molts catalans independentistes a l'hora de subscriure fil per randa les reivindicacions dels indignats. Molts sentim indignació per la situació actual i creiem que és imperatiu modificar moltes coses del sistema polític però perdre el respecte a les institucions nacionals, tot i ser les autonòmiques, i als representants elegits democràticament i que formen el nostre govern és totalment inacceptable, vergonyós.

En Miliàn Mestre ja ho va dir.

Un altre 23-F

2011-06-15T11:30:00.000+02:00

Aquest també estava indignat

Personalment no hi veig gaire diferència, a banda de la purament estètica, entre els indignats que hores d'ara impedeixen l'entrada de diputats al Parlament de Catalunya i els guàrdies civils que protagonitzaren el cop d'estat del 23-F. En aquest últim cas la cosa anava de segrestar els parlamentaris dins el Congreso de los Diputados espanyol i en el cas català, impedir-ne l'entrada a la cambra de representació dels ciutadans del país. D'això d'impedir l'entrada als diferents parlaments del món o de segrestar els diputats n'hi ha exemples a cabassos als llibres d'història i normalment els protagonistes acostumen a ser personatges amb tics totalitaris i/o extremistes d'ambdues bandes, esquerra i dreta. Els indignats, o molt d'ells, amb les seves flautes i els seus gossos, han quedat retratats. Després de no aconseguir res tangible ni útil, a banda d'embrutar l'espai públic, durant les assemblees dites populars i participatives però liderades pels de sempre, els indignats han fet esclatar la seva ràbia i manca de sentit democràtic atacant els representants del poble català triats per sufragi universal. Concepte, aquest últim, que sembla no tenir significat per aquesta colla de dropos o ingenus ja que, m'hi jugo la nòmina d'un mes, la majoria d'ells no han dipositat un vot en una urna en sa vida ni tampoc no ha fet res per millorar la seva condició personal a banda de lamentar-se i envejar a tot aquell que, sigui de forma honesta, ha prosperat en la seva condició. Sí, hi ha motius a mils per a indignar-se però el que no faré serà actuar com en Tejero i segrestar un parlament... se sienten, coño!!!

Colonitzadors

2011-06-06T15:25:00.000+02:00

"Mi madre me ha pedido que no le diga a mi hija que ha nacido en el Pais Vasco... por aquello de los terroristas". Aquest és el fragment d'una conversa entre dues persones amb les que coincideixo a les sessions de rehabilitació. Aquestes persones parlaven dels anys que portaven vivint a Catalunya i s'enorgullien de no parlar el català; sí, feien ostentació de la seva manca de voluntat i falta de respecte en negar-se a aprendre l'idioma del lloc on viuen habitualment des de fa anys tot i que un d'ells ha reconegut que només mira a TV3 la informació meteorològica perquè "atinan más". El tema ha canviat als independentistes: "son quatro y, además, son de fuera, como una profesora de mi hija que es de Soria y es independentista", suposo que aquest fet ha de provocar més d'un mal de cap a l'espanyol amb mentalitat de colonitzador que no entén que qualsevol persona, a banda del seu origen, pot voler el millor per la terra que ha triat per a viure-hi. Suposo que aquest personatge no entendria l'orgull amb el que els habitants dels EUA, d'origen immigrant tots ells, defensen la seva nació, massa sofisticat. De fet, el mateix individu ha dit que només aprendria el català si això -Catalunya- fos una nació com Itàlia o Alemanya però "como esto es España, para que aprender catalán...". La culminació ha estat quan l'altre interlocutor, referint-se als independentistes ha dit: "Ellos se lo pierden...", com si ser espanyol signifiqués ser d'una raça superior o d'una condició humana més perfecta. Bé, evidentment, per a aquests dos éssers sí que significa ser superior i, automàticament, col·loca els catalans en condició d'inferioritat i qui no reconegui cert tuf a racisme o nazisme en aquesta declaració és que no vol entendre res. Després diran que som intolerants pel fet de defensar la nostra llengua i procurar-ne la seva preservació, que només ens queixem que ens roben els quartos -els seus també-, que imposem el nostre idioma quan ells farien el possible per a eliminar-lo -cosa que ja han fet-. Només tinc una paraula per a definir aquesta actitud: colonialisme.

El toro

2011-05-30T09:23:00.000+02:00

Sempre que veig un toro, no un animal, sinó la màquina per a elevar caixes, recordo l'única vegada que vaig "pilotar-ne" un. Va ser totalment d'amagat, quan feia el servei militar a Sant Boi, dins una nau on s'hi reparaven vehicles militars. Com que sempre m'ha donat morbo això de conduir o pilotar vehicles atípics -menys helicòpters, bèsties infernals- en quant vaig veure el toro allà aparcat vaig decidir que quan el taller quedés buit de personal m'hi infiltraria i provaria de conduir l'esmentat artefacte, el morbo era doble ja que es tractava de cometre una il·legalitat dins un recinte militar espanyol. L'oportunitat va arribar un dia que em tocava guàrdia i en quant vaig observar que la nau era tancada i sense personal hi vaig entrar, allà era el toro, amb les seves palanques i botons temptadors esperant-me. Després de pitjar alguns botons, la màquina va engegar i vaig poder gaudir de l'espectacular radi de gir, quin goig girar en espais tan petits, quina meravella pujar i baixar la pala amb les palanques, anar endavant i endarrere... brutal!! El meu instint de pilotar màquines estranyes anava quedant satisfet quan un crit terrorífic em va deixar glaçat: "Pero que coño haces!!!", en girar el cap cap a la veu vaig veure, en mig de la foscor, un tinent amb les mans a la cintura mirant-me al·lucinat. El bon home, sí, era una bona persona i jo li queia bé, s'havia quedat de pedra en veure les meves evolucions amb el toro i va preguntar-me què coi hi feia, allà dins, a les fosques i pujat a la màquina, jo vaig confessar-li la meva dèria per pilotar tot tipus d'artefactes i el morbo que em produïa el toro des de feia temps... també, agosarat de mi, vaig preguntar-li què coi feia ell dins la nau a aquelles hores en que no hi havia ningú, l'home em va dir que feia la migdiada dins d'algun dels cotxes que s'hi reparaven ja que s'estava "muy fresquito y tranquilo... hasta que has llegado". Sempre agrairé a aquell tinent que no apliqués cap mesura disciplinària i que mantingués el tema en secret. Per cert. ara m'entra morbo quan veig les grues de construcció amb aquells comandaments grocs i plens de botons...

La filosofia dels indignats

2011-05-28T12:02:00.000+02:00

Utilitzen amb freqüència, els indignats, l'expressió "estat policial" per a definir o situar en el susdit context l'actuació de la policia en el desallotjament de la Plaça Catalunya. Si ells saben què és un estat policial i creuen poder emprar l'expressió en la situació que els hi indigna doncs no discutiré la cosa. Jo entenc que l'expressió "estat policial" seria més aplicable a Corea del Nord, la Xina, Cuba o alguna república africana on pel fet de mostrar, o ser-ne sospitós, indignació o inconformitat amb el règim imperant, pot fer que l'indignat en qüestió acabi, en el millor dels casos, torturat o, en el pitjor, amb una bala al cap. Aquí, on les idees poden expressar-se lliurement utilitzant diferents mitjans i on el dret a concentració i manifestació està plenament reconegut i, curiosament, garantit per la mateixa policia, sembla que si un no pot okupar sense permís la via pública durant més d'una setmana i instal·lar-s'hi amb els seus gossos i les seves flautes, construir-hi piscines de fang i organitzar vés a saber quines activitats, la cosa passa directament a "estat policial". Potser no entenen molts dels indignats que el sistema que hi ha, no discutiré aquí si és el millor o no, és el que ha triat una part important de la població mitjançant una cosa que es diu "democràcia" i on poden participar-hi partits polítics amb diversitat d'ideologies i personatges tan frikis com la Carmen de Mairena. En el moment en que els indignats utilitzen la coacció, sí, okupar l'espai públic sense permís és una coacció a la llibertat de la resta de ciutadans, fan apologia de posicions totalitàries adoptant literalment el trist lema "la calle es mia", d'un tal Fraga Iribarne; perquè, sí, han fet seu el carrer -o una part-. Acabo amb unes preguntes que em faig: Què hem de fer, doncs, els que creiem que les idees es poden defensar sense la necessitat d'instal·lar un campament il·legal al carrer? A quin partit votaran els indignats les properes eleccions? Seran capaços d'organitzar un partit polític seriós i triar líders que encapçalin aquesta "revolta"? La meva inclinació és pensar que tot quedarà en una mena de maig del 68 decorat amb IPhone i Twitter, tant de bo m'equivoqui i d'aquest moviment neixi una alternativa política que participi a la vida democràtica enriquint el panorama actual però ho dubto.

El coix de la comunitat

2011-05-26T18:25:00.001+02:00

Ja fa una setmana que un servidor utilitza crosses per a desplaçar-se i això durarà una temporada fins que els metges tinguin la decència d'ordenar que les hi puc abandonar, cosa que faré amb gran plaer ja que aquests infernals trossos de metall i plàstic no deixen d'emprenyar. També faciliten, les crosses, la localització d'un servidor per part de la gent que conviu al mateix immoble per allò del sorollet que fa un en desplaçar-se i es té la sensació de portar un dispositiu com aquells dels maltractadors que informa a la policia dels moviments del condemnat. A més, penso que els veïns del pis de sota es deuen cagar en el coix que viu al pis de dalt; és a dir, jo, ja que el "clic - clic" de les susdites crosses de ben segur que s'hi sent quan un va, per exemple, al servei o a beure un got d'aigua a la cuina.

Tot i això, el tema té la seva vessant positiva, en establiments públics la gent és mostra més educada en apartar-se i deixar pas o bé mantenint les portes de l'ascensor obertes quan un s'hi apropa, encara es pot creure en la humanitat de la gent. En dates properes toca fer l'experiment del transport públic i comprovar si la gent cedeix el seient a aquest pobre coix, procuraré fer-ho en hora punta. Un altre avantatge és que un es pot seure al balcó de casa, amb les crosses ben visibles, i fumar-se un cigar en hores laborables a la vista de la comunitat de veïns i no ser titllat de dropo o de persona que no vol treballar, un està en plena convalescència i s'ha de cuidar amb l'ajuda d'un cafè i un bon cigar, només faltaria. També queda pendent fer ensopegar algun nen torracollons fent-li la traveta amb la crossa i gaudir de l'espectacle del pare esbroncant-lo per molestar a un pobre discapacitat... la cosa promet.

L'últim experiment, en quant els metges m'autoritzin a caminar només amb una crossa, serà comprar-me un bastó per a emular el meu admirat i il·lustre coix, Dr. House, i esbroncar els companys de feina amb l'excusa de la mala llet acumulada durant el període de convalescència i obligada baixa laboral. Continuarà...

La qüestió badalonina

2011-05-25T16:37:00.000+02:00

Si els ciutadans de Badalona han triat com a alcalde al senyor Garcia Albiol, per molt que sigui del PP, cal respectar-ho i deixar que la llista més votada sigui la que decideixi com formar el govern municipal. Són les regles del joc democràtic. Qualsevol aliança entre la resta de les forces que no han assolit la majoria, simple en aquest cas, crearia un trist precedent que podria tornar-se en contra de qualsevol dels partits que concorrien a les eleccions en d'altres comicis futurs. S'ha de reconèixer l'habilitat, agradi o no, del candidat del PP a l'hora d'absorbir el vot que hauria anat a PxC i que, de ben segur, n'ha facilitat el triomf, del senyor Garcia Albiol. També s'ha d'admetre la mala gestió municipal pel que fa a la qüestió del fet migratori en aquest municipi o com ha transmès l'ajuntament badaloní als ciutadans la seva política envers l'esmentat fet. Potser aquest triomf és culpa de la política basada en el bonisme típic del PSC i les esquerres en general i la tebior de CiU a l'hora d'afrontar o proposar solucions a problemes de convivència per allò de no quedar malament, hipocresia pura. Es veu que això de exigir els mateixos deures i facilitar els mateixos drets a tothom independentment del seu origen no ha estat possible per a cap de les forces més centrals de la política catalana, uns per por a ser titllats d'extrema dreta i d'altres per allò de considerar intrínsecament bo i víctima de les circumstàncies a qualsevol que vingui de fora i voler demostrar que aquí som hiperguais. El resultat, el que ja sabem, a Badalona el PP i l'entrada de PxC a molts ajuntaments del país. Suposo que CiU, PSC i Esquerra n'hauran aprés la lliçó, ICV encara estarà al·lucinant. Tot i això, dubto que el senyor Garcia Albiol pugui aplicar moltes de les consignes esgrimides durant la campanya electoral, el nombre de regidors obtinguts i els límits de les normatives, de ben segur, que ho impediran. Com a molt, aconseguirà traslladar el problema als municipis col·lindants al terme de Badalona si és que aconsegueix fer fora als "problemàtics" immigrants. Potser també entendrà, el senyor Garcia Albiol, que sense una llei catalana d'immigració tindrà les mans ben lligades per molt que els seus amics de partit guanyin les properes eleccions al Parlament espanyol.

Indignats de cap de setmana

2011-05-21T10:42:00.000+02:00

A més, embruten el carrer....

A mi, la veritat, és que aquesta cosa dels indignats que acampen a la Plaça Catalunya m'és una mica indiferent. Siguem clars, d'aquí no crec que en surti res ja que el propi caràcter i ideologia (?) dels indignats fa impossible arribar a qualsevol mena d'acord o projecte polític alternatiu amb cara i ulls. Tant assemblearisme ruixat de cervesa i amb estètica antisistema no pot donar lloc a res seriós amb capacitat d'aprofitar-se de la certa llibertat que dóna el sistema per a irrompre-hi en forma d'alternativa electoral seriosa i amb candidats de prestigi que siguin atractius a l'elector. Enlloc de reclamar més llibertat personal i menys ingerència de l'estat i el poder públic, els indignats volen que algun poder superior els solucioni els problemes i castigui als, segons ells, culpables de la situació actual. Parlant de situacions, quan aquesta era bona, ningú no va sortir al carrer, per exemple, a demanar que els directors dels bancs no donessin hipoteques estratosfèriques a mileuristes, tothom mirava cap a altra banda i s'aprofitava d'aquest sistema que ara volen destruir. La qüestió per a molts d'aquests indignats és destruir enlloc de millorar i guanyar en llibertat individual. La cosa va de recuperar la vella idea d'establir una dictadura sorgida del caos, la cosa va de destruir, d'iniciar una d'aquelles revolucions que ha derivat, en la majoria de casos, en dictadures terribles on una elit -formada per antics indignats- ha esdevingut la nova classe dirigent i explotadora de futurs indignats. Total, dilluns, la Plaça de Catalunya tornarà a ser plena de coloms.

Anestèsia

2011-05-20T13:16:00.000+02:00

Mai no m'havien anestesiat però, tot i confiar plenament en la medicina, em sentia neguitós ja que pel cap em voltava l'imatge dels casos en que algú es desperta enmig de l'operació i és testimoni de les bestieses que fan amb el seu cos o bé triga anys a despertar-se'n i quan ho fa resulta que el món ja no és el que era i tothom viatja en naus galàctiques o vehicles eco-sostenibles propulsats per combustible que fa olor a tofu. Total, que quan vaig obrir els ulls a la sala de reanimació -terrible nom que evoca maniobres més terribles encara - de l'hospital, a més de pensar en la meva parella, vaig anar comprovant que tots els meus sistemes funcionessin i que a la zona on m'havien d'operar hi hagués algun embenatge indicador que, enlloc d'operar-me del maluc esquerre no m'haguessin extirpat la melsa o un ronyó per vendre'l al mercat negre xinès. Tot correcte, seguint el procediment aeronàutic vaig seguir la llista de comprovacions i tot semblava funcionar normalment: "peu dret: moviment correcte, peu esquerre: moviment correcte, mà dreta: moviment correcte, etcètera"; el cor bategava ja que els "bip bip"que sortien d'un aparell ple de llums i amb cables connectats al meu tòrax coincidien amb els batecs del meu òrgan vital, tot bé. La cosa va ser que les infermeres, dues senyores molt amables, encarregades de gestionar el retorn al món real dels pacients endormiscats no es varen adonar del meu despertar i, seguint les normes d'educació apresses, vaig saludar amb un "bon dia" però en un primer moment no em varen sentir ja que estaven atenent a una "choni" que no entenia què li passava i estava histèrica ja que no sabia on era ni ella ni un tal "Manolo" pel qual no parava de preguntar... suposo que era el marit ja que sinó tindríem un problema un cop arribés la senyora a la seva habitació. Tant bon punt calmada la "choni" en qüestió, les dues adorables infermeres es van dedicar a gestionar el meu aterratge a la realitat de la forma més còmoda possible, com dues controladores de l'aeroport de Heathrow i a fer-me preguntes per comprovar si la substància anestèsica no m'havia trastocat convertint-me en votant del PSOE o amant de les galtes de porc. Afortunadament, tot va anar bé, l'anestèsia no va alterar la meva psique i la vida continua... això sí, amb crosses durant una temporada.

Compañeros

2011-05-15T17:22:00.001+02:00

Ja s'ha dit de tot arran de l'actitud de l'apèndix català del PSOE a Madrid i aquest humil cronista no afegirà res d'original ni innovador. Espero només que aquesta lliçó serveixi a aquells que, a Catalunya, prioritzen l'eix esquerra - dreta que no pas el nacional però aquesta no és pas sinó una esperança vana. A molts dels votants del tripartit anterior els sedueix més el "antes roja que rota", només cal escoltar les declaracions de molts dirigents d'aquell partit que responia a les sigles d'ERC defensant el camí conjunt amb el PSC i collonades com la pluja fina, bé aquí ho tenen, que defensin ara al PSC com feien no fa gaire; no són tots d'esquerres, compañeros?

Loquillo canta: recolliu la roba!!

2011-05-09T11:47:00.000+02:00

Les tempestes i els fenòmens meteorològics en general són predictibles fins a cert punt; en aeronàutica -sector on el coneixement de la meteorologia és fonamental-, els pronòstics no van més enllà de fixar en un 70% les probabilitats que algun fenomen esdevingui realitat. És a dir, sempre hi ha un 30% de marge per l'errada predictiva. Dissabte passat però, l'encert dels meteoròlegs va ser total i les tempestes que hi anunciaren van descarregar amb tota la seva fúria allà on els mapes ho indicaven. Alguns actes públics varen quedar afectats per la descàrrega de tempestes a diferents comarques de Catalunya però si em vaig alegrar especialment va ser per la interrupció del concert de Loquillo que es feia a un municipi del Baix Llobregat als pocs minuts de haver-se iniciat i que un servidor va haver de patir a uns centenars de metres del lloc. Els déus de la pluja i els llamps es van apiadar d'aquest pobre humà que detesta la música del presumpte cantant del barri del Clot de Barcelona i que es nega a pagar impostos a Catalunya ja que es sent perseguit pels nacionalistes que hi governen i que "forcen als artistes catalans a marxar a Espanya". Gràcies, Loquillo, al menys reconeixes que som un altre país... Seguint amb la qüestió meteorològica, val a dir que en el cas que ens ocupa es va complir aquell tòpic que afirma que quan algú canta malament, tot seguit comença a ploure però no m'estranya que quan el cantant és el Loquillo els índex de litre/m2 arribin a extrems elevadíssims per molt pronòstic meteorològic previ que hi hagués. Sort que el concert del pseudo-roquer no es va celebrar a una localitat del Maresme ja que les conseqüències de les riuades hagueren estat catastròfiques.

Mariconeres

2011-05-06T19:53:00.000+02:00

La veritat és que no suporto les "mariconeres", aquella mena de bosses que porten els homes i que justifiquen molt bé el seu nom per molt mascle que sigui el seu portador. Podrà titllar-se aquesta mania com un prejudici "pijo" però és que realment les trobo, les "mariconeres", un complement de veritable mal gust i que associo indefectiblement a quillos, policies secrets -molt sovint, una combinació d'ambdós espècimens- i persones amb un molt respectable mal gust. No negaré el sentit pràctic del susdit artefacte/ complement, especialment per aquells que portem diverses coses com claus de moto o cotxe, telèfon, tabac, claus vàries, ulleres de sol i d'altres objectes que, al meu parer, podrien repartir-se per les diferents butxaques de pantalons i jaquetes o bé ésser transportats en una cartera més elegant o una motxilla més esportiva. Manies? Sí, cadascun en té les seves, de manies, i aquesta és una de les meves, una de les moltes pel que fa a l'estil i l'aspecte de les persones o complements que les hi adornen.

Afortunadament, han passat a la història aquestes terrorífiques "mariconeres" dels anys 70 que eren de cuir o símil pell, que s'hi duien a la mà i que recordo que, una d'aquestes, apareix a una escena de "El Vaquilla" o "Perros callejeros" transportada per un dels protagonistes... res més a dir. El problema és que les modes tornen i no descartaria que, dintre de poc, aquests artefactes tornin a envair els carrers del país.

Osama Bin Presley

2011-05-02T21:21:00.000+02:00

El personatge en qüestió estarà ben content gaudint del paradís que Mahoma va prometre als seus fidels, una munió de verges i deliciosos plats -àrabs, evidentment-. L'han pelat el setè de cavalleria, com a les pelis de bons i dolents però el que no sap - o sí- el President Obama és que acaba de crear un mite com el seu compatriota Elvis. Ara, apareixeran milers de persones que afirmaran que Osama és viu, que es passeja pel desert o pel Raval de Barcelona, transformaran el lloc on ha estat executat en un equivalent a la Meca i milers de fidels hi peregrinaran per a recordar el profeta, talment una mena de Graceland . Un altre mite mort, o no...

Reflexions (i retorn gradual)

2011-04-30T12:54:00.000+02:00

La vida fa moltes voltes i esdeveniments força normals i habituals a la vida dels altres es consideren traumàtics o determinants quan afecten la pròpia existència i/o la dels éssers més propers. Les coses són com són i les decisions que un pren es basen en el propi instint, les vivències, els sentiments i l'anàlisi de la pròpia trajectòria vital. Prendre decisions dràstiques i de forma sobtada pot fer mal a algú/ns i pot remoure la consciència pròpia però quan es creu que la vida és un fet únic, intransferible i amb data de caducitat un ha d'actuar seguint els dictats procedents de l'interior de la seva personalitat. És molt fàcil afirmar que quan un pren una decisió contundent i de forma sobtada és a causa d'un impuls irracional o primari originat en alguna mena de tara o patologia mental, el recurs fàcil de la psicologia barata i del llibre d'auto-ajuda de butxaca, però quan rere tota decisió hi ha un procés de reflexió i auto-anàlisi -no sempre evident ni detectable- tota decisió humana és digna de respecte sempre que no ataqui la integritat física i moral dels que ens envolten. Evidentment, la decisió impulsiva i errònia existeix i tots en tenim exemples aplicables a la pròpia vida, d'aquí el procés continu d'aprenentatge i maduració com a persones però no cal oblidar que la vida és una trajectòria amb un final conegut i deixar passar oportunitats que ens omplin aquest viatge pot fer que a l'últim moment, quan un ja sigui conscient del final, revisi què ha fet amb la seva existència, vulgui demanar una segona oportunitat per viure la seva vida i això, ara per ara, sembla que no és possible.

Potser l'ésser humà seria més feliç globalment parlant si actués seguint els sentiments, valors i expectatives més íntimes i coherents amb si mateix. Si prengués, en els moments claus, els comandaments de la seva vida i gosés a canviar el rumb de la seva trajectòria no conformant-se a deixar connectat el pilot automàtic en el plaent i acomodatici vol de creuer. Seguint amb l'exemple aeronàutic, de vegades cal fer entrar l'avió en barrina i saber-ne sortir per ser conscient del propi domini de la situació per molt esgarrifosa i terrible que pugui semblar la maniobra. Al final, després dels desorientadors i esgarrifosos girs sempre guanyarem en experiència, seguretat i coneixement de la pròpia personalitat. Al final, tots, serem més forts i millors persones.

PAUSA

2011-04-07T18:38:00.002+02:00

Mal d'ossos

2011-03-27T13:33:00.000+02:00

Abril de l'any 2010, torno de córrer i noto una molèstia a la zona engonal esquerra... coi! avui m'he passat, potser tinc una sobrecàrrega. Farem bondat uns dies i descansarem.... Finals de març de l'any 2011. Gairebé un any des de la famosa molèstia i FINALMENT, AT LAST, m'han diagnosticat quelcom concret: un xoc femoroacetabular amb lleugera coxoartrosi als dos malucs (principalment l'esquerre). Un any!! Incloent un mes i mig de baixa a causa d'un trencament muscular derivat de forçar aquesta articulació i aguantant dolors i molèsties dia rere dia. Un any de radiografies, TAC, ressonàncies magnètiques, gammagrafia i rehabilitació. Anar en cotxe és un suplici, treballar assegut un dolor constant, dormir de costat una tortura, caminar fa mal.... Durant aquest procés, els metges que m'han visitat no ho veien clar, especialment el que m'havia d'operar. Es veu que aquest defecte de l'articulació es repara mitjançant artroscòpia però el cirurgia de l'Hospital General de Catalunya va reconèixer -fet que l'honora- que no veia clara la cosa, que dubtava. Al final, he hagut de recórrer als experts de l'ICATME (Institut Català de Traumatologia i Medicina de l'Esport) de la Dexeus i aquest han confirmat el diagnòstic i la possible solució artroscòpica. Aquesta lesió, què consisteix a que el cap del fèmur xoca contra la pelvis a causa d'una malformació congènita, sinó es tracta pot degenerar en artrosi i la solució és la pròtesi total!! Sembla ser que la seguretat social encara no cobreix l'operació amb artroscòpia del meu problema -sort que pago una mútua-, consideren que la tècnica és massa innovadora i la solució és esperar uns anys i, aleshores, aplicar la pròtesi. Puc entendre que una persona de 65 o 70 anys sigui candidata a la implantació d'una pròtesi però que a una persona de 43 anys, esportista i en plena capacitat productiva se li digui que aguanti el dolor durant un període d'anys per, finalment, aplicar una solució tan radical, ho trobo salvatge. Aquests anys de dolor segurament implicaran temporades de baixes laborals i indisposicions amb el cost social que això genera però és veu que no, que un ciutadà que lliurement decideix, pel motiu que sigui, no tenir assegurança mèdica privada s'ha de fotre i aguantar-se'n. Això sí, si un es vol canviar de sexe rebrà subvencions i serà operat a càrrec del contribuent. És el que hi ha....

Perversitat socialista

2011-03-23T06:57:00.000+01:00

Registre Civil i Jutjat de Pau de Sant Cugat

Fa pocs dies vàrem acompanyar una parella d'amics gais al Registre Civil del poble ja que es volen casar i la meva dona signava com a testimoni que es coneixien. La qüestió és que un dels certificats d'empadronament estava caducat i l'amic va haver d'anar a l'ajuntament a buscar-ne un de nou. Un cop solucionat el problema tots varen signar i ho vàrem celebrar prenent-nos un cafè a un bar proper. La cosa és que un dels membres de la parella, el que tenia el certificat caducat, va començar a veure conspiracions per tot arreu: "que no ens volen casar...", "que vull que em casi algú del PSC...", "Que el PP ens anul·larà el matrimoni", "Que si es fan llistes negres de gais..." (?). No ho entenen, no ho volen entendre, per molt que se'ls raoni que la homofòbia és quelcom transversal i que hi ha polítics convergents i del PP declaradament gais o gent d'esquerres totalment homòfoba, els socialistes han sabut captar de forma majoritària el vot d'un col·lectiu tant important com el gai i ho han fet com sempre, amb la manipulació mental i el rentat de cervell del fals progressisme que s'autoproclama garant de la llibertat. La perversitat socialista ha emprat el missatge de la por per a guanyar vots, com sempre. Ja hem vist les campanyes electorals basades en la por a que vingui el llop i els missatges d'eterna bondat -bonisme absurd- de les esquerres. Són hàbils, s'ha de reconèixer, els socialistes. Bé, la manipulació mental i l'anulació del criteri individual és un vell conegut de l'esquerra, la vella aspiració bolxevic disfressada de somriures tipus ZP o Chacón. Aquests amics gais han incorporat, al seu fals progressisme, tot el missatge socialista com el jacobinisme i el tancament mental a qualsevol opció que no sigui la seva forma de veure i viure el món, cosa que respecto. Han caigut als tòpics del manual del bon socialista espanyol, tot el que no provingui d'El Pais, la Sexta o Cuatro és pecat i regionalisme folklòric dretà. No és això una mena de conservadorisme? No és això una por a la llibertat de pensament? No impliquen aquestes postures tan sectàries una por a la llibertat individual? Que pervers és el missatge del progressisme, tan perillós com qualsevol totalitarisme. Aquests dos amics tenen por al canvi, a la llibertat de pensament i a les alternatives. Quina pena.

Els que toquen el bongo

2011-03-20T07:52:00.001+01:00

Ja tenim una altra guerra. La cosa estava cantada i que les bombes caiguessin sobre Líbia o, millor dit, el "cortijo" d'en Gadafi era qüestió de dies. Ara bé, que no vinguin els líders del món Occidental , especialment els europeus, argumentant que la seva acció va orientada a ajudar als rebels que s'han aixecat contra el seu dictador. No crec que si Líbia fossi un pedregar sense petroli les potències europees i Espanya, pal·ladí de les llibertats, haguessin mobilitzat els seus exèrcits per a defensar els massacrats rebels. Haurien argumentat, segurament, que es tractava -la sublevació civil- d'una qüestió de caire intern i s'hauria mirat cap a altra banda, com a tants d'altres conflictes. La cosa és que al subsol de Líbia hi ha petroli i si al boig d'en Gadafi li surt dels collons, parlant clar, pot tancar l'aixeta i els europeus ens quedem sense gasolina per a la moto o bé l'hi hauríem de pagar a preu d'or. La cosa va d'això, o al menys és el que en penso.

Per tant, que no vingui el progre espanyol de torn; en aquest cas concret, el ZP, amb declaracions com: "Espanya assumeix la responsabilitat de protegir el poble de Líbia". Va, home, va... Costa tant dir la veritat? Costa tant afirmar que amb el preu del petroli augmentant i la crisi econòmica actual, Europa retardaria encara més la sortida de la crisi? Potser és que el ZP encara creu que no hi ha crisi. Potser és que com l'operatiu militar no està encapçalat pels EUA, el satanàs particular del bon progre de manual, no hi ha arguments per a mobilitzar els de sempre; és a dir, tocadors de bongo, mims, Saura (on s'amaga?) i demés fauna intelectualoide d'esquerres que en veure la bandera de barres i estrelles reacciona com un vampir davant l'all. Ara no, la cosa està encapçalada, aparentment, per la vella Europa i; és clar, aquells que participaven i promovien les paellades (caceroladas) s'han autoproclamat alliberadors del poble libi, així poden dormir tranquils i seguir tocant el bongo mentre les bombes cauen sobre terreny libi.

El meu currículum

2011-03-15T10:27:00.000+01:00

Si jo fos el gerent o el cap de recursos humans d'una empresa i me n'adono que un dels meus directius ha falsificat el seu currículum atorgant-se una llicenciatura inexistent no dubtaria a l'hora de signar el seu acomiadament. Però és clar que a la Vicepresidenta Joana Ortega ningú no l'acomiadarà per autoproclamar-se llicenciada en psicologia. Tot quedarà en una "errada involuntària", com una taca de "Tippex" a un escrit o una falta d'ortografia no detectada pel corrector automàtic. Dimitirà l'autoproclamada psicòloga? No ho crec, s'anirà a confessar i tot quedarà en un no res... maleïda moral catòlica. Aquest és el govern dels millors que tant proclamava l'Artur Mas a la campanya electoral? Crec que inclús la Chacón, en atorgar-se un doctorat, és menys culpable que la senyora Ortega ja que la primera, al menys, s'ha llicenciat.

Tot seguit publicaré el meu currículum adaptat a la carrera política i, entre parèntesi, la realitat:

- Estudis d'Enginyeria Industrial a la Politècnica de Terrassa (Hi vaig estar matriculat).
- Estudis de Geografia i Història a la UB (Vaig anar a classe tres mesos, m'avorria....).
- Pilot Comercial d'Avió (tinc la llicència caducada des de fa anys).
- Idioma anglès: nivell Advanced (el parlo i l'escric però no en tinc cap, de títol. No em surt dels nassos fer-ho).
- Català: nivell D (d'autoDidacta).
- Experiència al món empresarial (com tothom que ha treballat a una empresa privada).
- Càrrec a l'administració pública (humil funcionari des fa 13 anys).
- Corredor de maratons (em vaig apuntar a la de Barcelona però no hi vaig participar -era malalt-).
- Judoka (cinturó groc) i conixements d'Aikido (dos anys).

Què espera l'Artur Mas per trucar-me?

Setmana blanca (o negra)

2011-03-07T18:35:00.001+01:00

Així, ben tancadets i blindats

Menys els nebots petits i alguna excepció; en general, no suporto els nens dels altres. Hi fan soroll, criden, envaeixen els espais i no paren de tocar els collons allà on hi van. És dilluns d'aquesta infame setmana blanca i ja he estat víctima de tres criatures torracollons, tres monstres, que s'han creuat amb mi tot aprofitant que he tingut festa i m'he dedicat a fer coses útils.

Monstre 1.- A una sala d'espera de l'Hospital General de Catalunya aquest ésser gairebé em treu un ull amb un estri que la seva mare, ja desesperada, li ha donat per a entretindre'l: un metro de fuster. La mala bèstia, el nen, simulava una canya de pescar i movia l'estri en qüestió entre les persones que hi érem assegudes. No m'ha servit la tècnica assolida amb els anys de transformar-me en pedra durant les esperes llargues ja que, amb la mirada, havia de concentrar-me en els moviments de l'arma llancívola i he hagut de fer un moviment d'aikido per a esquivar el cop... i després diuen que les pel·lícules d'Steven Seagal no són útils!! Si no fos un dilluns de la setmana blanca, aquest enemic públic seria a classe assassinant innocents professors.

Monstre 2.- Cua del supermercat. Tot just començo a posar la compra a la cinta de la caixa i el criminal de quatre anys -calculo, per la talla- del davant col·loca entre les meves coses tot de ninos de superherois davant del somriure de circumstàncies del seu pare... no hauria d'estar treballant, bon home? Aquí he estat més cabró i amb la baguette he colpejat alguns dels éssers de plàstic del nano i els he llençat a terra. Per sort, el pare, n'estaria més fart del seu fill i li ha fotut una cleca. Bravo!! Què coi fot un nen en horari escolar al supermercat?

Monstre 3.- Surto de la piscina i mentre camino per un parc que he de travessar camí de casa gairebé caic a terra en ensopegar amb una pilota que un sabotejador infantil ha xutat tot calculant la meva trajectòria. No hauria de jugar al patí de l'escola aquest inútil? Aquí no he localitzat cap pare i he estat a punt de trucar la Policia Local perquè s'enduguessin el nen a un centre d'acollida però he pensat que estan massa saturats i ho he deixat córrer.

Puta setmana blanca.

El gen de l'autodestrucció

2011-03-05T08:23:00.000+01:00

No vull escriure res arran del, diguem-ne, Cas Laporta. M'hi nego. Només desitjo d'una vegada que cada cop que apareix alguna formació independentista amb cara i ulls algú desactivi el mecanisme autodestructiu que hi du incorporat. Res més a dir.

Nou partit polític independentista

No-Do en estat pur

2011-03-01T07:50:00.000+01:00

Tinc un petit dubte; si el nen de "Pa negre", l'actor Francesc Colomer, es digués Francisco Palomero i enlloc d'osonenc fossi de, diguem-ne, Iznàjar, un poblet de l'Andalusia profunda i enlloc d'accent català parlés amb l'accent andalús aquell que no entén ni Déu, l'historiador Fernando Garcia de Cortàzar hauria dit el que va dir ? Que el nen era poc respectuós amb l'espanyol? Ho dubto. Més aviat a l'inrevés, la premsa espanyola i l'historiador Fernando, haurien lloat sense cap mena de dubte el "gracioso deje regional de la joven promesa que formava parte del elenco de actores del premiado filme costumbrista español "Pan Negro". No-Do en estat pur. Ja no diré res més, aquesta conya de la lengua común, racisme lingüístic, no mereix més desgast neuronal. Això sí, i per acabar, el mateix comte de Godó s'ha hagut d'empassar la lengua común i haurà de publicar la seva espanyolista Vanguardia en català. A veure què diuen els de la caverna; ja en riurem, de tot plegat.

Bye bye Cuní

2011-02-26T08:17:00.001+01:00

He utilitzat el servei de TV3 a la carta o el web d'Els Matins per a veure les tertúlies i les entrevistes del Cuní un cop arribo a casa a la tarda. S'ha acabat, ja no suporto a aquest personatge i la claca d'histèriques que giren al seu voltant aplaudint les seves gracietes. Em sap greu per alguns convidats a les seves tertúlies com en Millan Mestre, en Carles Girauta i l'Hector López Bofill -els meus favorits- però aquest espai, la tertúlia, s'ha anat transformant en un espai de lluïment personal del susdit presentador on aquest tracta d'aconseguir més protagonisme que els seus convidats i d'aparentar més saviesa que tots ells. Quan algú ho vol protagonitzar tot i carregar-se de raó es fa sospitós de patir algun trastorn de personalitat i el Cuní, es comporta així. A partir d'aquí, que cadascun pensi el que vulgui. Jo crec que rere la prepotència del personatge i la seva egolatria hi ha un complex d'inferioritat o de ràbia continguda envers els que són més alts, més guapos i més poderosos que ell. També penso que és quedar a l'alçada de la merda de gos tenir col·locat al programa a algú com la Melero. Porta una temporada, la núvia de Xuqui, amb la medicació descompensada i els seus espasmes i atacs d'histèria s'han multiplicat de manera exponencial, potser el Trankimazin ja no li fa efecte i li cal quelcom més fort directe a la vena. Aquesta tòtila, la Melero, quedaria millor presentant un concurs a un d'aquells programes de televisió, mig pirates, que podem veure de matinada. Tot plegat sap greu, una gran part de l'opinió pública del país s'informa i fabrica el seu criteri a partir del que diuen aquests dos patètics personatges; les tietes, els jubilats i la gent que és a casa al matí acostumen a formar una gran part del públic d'Els Matins i es traguen -la majoria, de bona fe- el que els hi donen el presentador amanerat i la seva companya histèrica. Bye Bye Cuní.

Revoltes àrabs i demés

2011-02-22T17:03:00.000+01:00

Això de les revoltes als països àrabs m'ho miro amb escepticisme, no pel fet de la caiguda -sempre positiva- en efecte dominó de tot un seguit de dictadors i personatges sinistres sinó per la sensació que no tot és tan bonic com sembla. No entenc res de la política àrab ni dels misteris orientals però em fa la sensació que rere els il·lusionats ciutadans que es manifesten pels carrers de Trípoli o que ho han fet a Egipte hi ha alguna mà negra en forma de moviment islamista radical que podria dificultar l'acció dels partits demòcrates o algun general amb ànsia de poder. Crec que l'esperança de molts europeus de veure-hi unes eleccions democràtiques com les que, més o menys, veiem per aquestes contrades no s'acabarà fent realitat i ens trobarem amb alguna sorpresa, tant de bo m'equivoqui. Com sempre, ja ha aparegut l'espanyol de torn -en aquest cas el ZP- donant exemple de savoir faire en això de la transició cap a la democràcia i reivindicant la gran saviesa i experiència secular de la democràcia espanyola. És clar, a Espanya no hi ha una llei de partits que limiti la llibertat ideològica ni un Tribunal Constitucional al servei del poder central, no es prohibeixen les emissions televisives en una llengua que no sigui l'espanyola.i la justícia té un prestigi internacional per la seva imparcialitat... no, res d'això, totes aquestes coses només passen a les dictadures del tercer món i a les repúbliques "bananeres". També em sobta el poc recolzament dels sectors progressistes a les revoltes populars d'aquells països; és clar, el friki Gaddafi és amic de l'Hugo Chàvez i el Mubarak sembla ser que és socialista. Què passaria si els israelians es revoltessin contra el seu govern triat en eleccions democràtiques? Doncs que veuríem en Saura manifestant-se pel carrer (amb permís del Puig) i el soroll de les "cacerolades" seria terrible.

Tura: egolatria en estat pur

2011-02-20T11:39:00.000+01:00

Això de les primàries del PSC per a l'alcaldia de Barcelona fa riure. La Tura ha protagonitzat un dels ridículs més grans de la trista història política d'aquest país i tot per la seva egolatria i ànsia de protagonisme dins un PSC que cau en barrina. La Tura ha demostrat que només vol el poder. El poble, democràticament, va derrotar el tripartit a les eleccions nacionals i, posteriorment, el seu partit li ha fotut una puntada de peu cap a la mesa del Parlament però ella, lluny d'acatar la voluntat ciutadana i acceptar la realitat, vol el poder, només el poder. És just reconèixer que els militants del PSC han actuat amb coherència triant el millor candidat entre els pitjors tot i que desconeixem les interioritats del partit i que, de ben segur, han afavorit la figura del senyor Hereu. Bé, doncs, què farà a partir d'ara la Montserrat Tura? Deixarà la política? No ho crec, seria un gest massa noble per a algú que porta tota la vida vivint de la mamella pública. Reactivarà el presumpte sector catalanista del PSOE? Amb els amics que hi té al partit ho té clar, ja li han fotut dues ganivetades. Canviarà de partit? Com no marxi amb en Carod-Rovira ho té fotut. En aquest sentit ha estat més noble l'ex-conseller Castells que s'ha amagat sota una taula després de la desfeta electoral. Caldrà seguir la trajectòria d'un personatge tan egòlatra com la Tura, de ben segur que en riurem.

El jurista covard

2011-02-19T09:11:00.000+01:00

Vaig sentir l'entrevista de la tieta Cuní al pobre home de l'Eugeni Gay, el vicepresident del TC, quina pena, quin exemple tan perfecte de submissió a la metròpoli i d'esclavatge mental. Afirma el senyor Gay que al TC: “mai exercirà de català, sempre seré jurista", sense comentaris. La meva pregunta és: qualsevol magistrat espanyol renunciaria a la seva condició nacional en nom de la llei i de la suposada imparcialitat? No, crec que no. Penso que per a un magistrat del TC és perfectament compatible ser espanyol amb ser magistrat d'aquest tribunal. L'excusa del senyor Gay és la del català acovardit i que vol ser espanyol però no s'hi atreveix i no fa el pas definitiu, al menys en públic. Renunciarien a la seva condició nacional, en nom de l'autonomia judicial, els magistrats del TC que apareixien a una foto mentre gaudien d'una cursa de toros? No, ni pensaments. També és d'aquells, el magistrat Gay, que considera compatibles la seva espanyolitat i la seva catalanitat i que Catalunya és una part important d'Espanya, igualet que la Sánchez Camacho o en Duran i Lleida. És molt fàcil emparar-se en la llei i en la seva sagrada Constitució quan un és covard i tou com el senyor Gay. Mentrestant, des del seu lloc de feina, el magistrat català, anirà redactant sentències contra el seu país colonitzat en nom d'aquesta sagrada -per a ell- condició de jurista.

Dol per TV3 al País Valencià

2011-02-18T12:50:00.000+01:00

L'Espanya negra actua de nou.

Talibanisme

2011-02-15T08:27:00.000+01:00

Ahir mirava una fotografia que ens vàrem fer fa més de 10 anys el grup de companys/es de feina durant la meva època destinat a Figueres. Hi veia les cares de cadascun d'ells i recordava anècdotes viscudes fins que vaig parar compte en un detall terrorífic, el nostre cap duia un cigarret a la mà!! Sí, a dins del despatx on hi érem. S'ha de reconèixer que la prohibició de fumar dins els espais laborals va ser un encert i un guany espectacular en la qualitat de l'aire. Puc entendre també, tot i que no la comparteixo, la prohibició de fumar a bars i restaurants; penso que cada empresari podria triar què s'hi fa. El que no entenc de cap manera són les situacions absurdes i hipòcrites que se'n deriven, d'aquesta llei antitabac. La més recent ha estat la denúncia conta uns actors que, per motius del guió, fumaven a l'escenari i segons he entès no era tabac sinó una mena d'herbes aromàtiques. També he observat que hi ha cadenes de televisió que pixelen els llocs de les imatges on hi apareixen cigarretes; patètic, s'hi veu una persona exhalant fum per la boca amb la mà pixelada perquè no s'hi vegi l'objecte del delicte. Què vindrà més endavant? L'obligació de dur una marca a la roba per a identificar els fumadors -encara que no fumin en aquell moment- a la via pública? Es critica l'extremisme talibà però no tot el talibanisme és a causa de motius religiosos. Han aparegut uns imams de l'antitabaquisme que estan creant una mena de perillosos fanàtics que actuen en nom de la salut pública arribant a extrems absurds i ridículs. El pitjor de tot és que molts d'aquests talibans són ex-fumadors; ja ho diuen, és més radical la fe del convers.

Raül Agné: un 10 a la coherència

2011-02-13T07:55:00.000+01:00

Així és com s'ha de fer i no amb la típica abaixada de cap de la majoria de persones a qui en públic se'ls "demana" que parlin en espanyol i, a més, s'excusen per haver-ho fet en català. Aquesta és l'actitud valenta dels que als mitjans de comunicació no s'arronsen ni mostren la marca de l'esclau què, com deia Tàcit, és parlar la llengua del seu amo. Molts catalans sentiran vergonya ja que encara pensen que és de mala educació el parlar en català fora de l'àmbit domèstic però el que ha fet el senyor Agné, l'entrenador del Girona, és el normal; és a dir, si a algun lloc et volen imposar quelcom a la força, fots el camp i els hi engegues a la merda. Quin exemple de coherència i sentit comú, no com els polítics del país a qui a més de la llengua, se'ls imposa un tracte fiscal degradant i s'entesten a formar part de l'Estat colonial que els maltracta. No sé, ni m'importa, si en Raül Agné és independentista, la dignitat i la coherència que ha mostrat estan pel damunt de qualsevol ideologia.

Plora, plora, plora...

2011-02-09T07:18:00.003+01:00

El President ha tornat de Madrid amb algunes engrunes dins la bossa i permís del magnànim ZP per a endeutar, encara més, el país; vés per on, quin negoci. Si en Mas fos un d'aquells representants de betes i fils que anaven a Espanya a vendre els seus productes fa anys, en tornar a Barcelona en les mateixes condicions, l'amo de l'empresa l'hauria fotut al carrer o, com a mínim, l'hauria esbroncat. Però aquí tornem al de sempre: plorar, plorar i plorar.. que si no ens estimen, que si ens roben, que tant de bo siguem necessaris la propera legislatura. La cançó de sempre, el hit convergent: Cry, cry, cry... (plora, plora, plora). Com aquesta gran cançó d'en Johnny Cash.

El dret a decidir va a Madrid

2011-02-07T07:29:00.000+01:00

Seguint una tradició catalana, encara permesa per la Guàrdia Civil, el President Mas farà avui l'habitual peregrinació a la metròpoli per a plorar davant del rais espanyol i pidolar que el govern es pugui endeutar més encara. Tota la claca convergent de tietes, iaies i botiguers jubilats recolzarà el President Mas i saltarà d'alegria si torna a casa amb el traspàs de la competència que permetria a Catalunya legislar; per exemple, sobre la caça de l'escarabat... tot un triomf de l'autogovern. No era aquest el govern de la transició cap al dret a decidir i tota aquella mandanga? No, l'important és la crisi -això és veritat- però és més important per a un President anar a fer el ploramiques i mirar de caure bé a Madrid. Aquesta és l'obsessió convergent, mirar què es fa i que es diu a Madrid, procurar caure-hi bé i no molestar gaire. Esgarrapar alguna transferència patètica i vendre-la com un pas més cap al total autogovern. Mentrestant, el Conseller de Cultura encara no ha dit res en referència a la prohibició de la benemèrita per a celebrar una festa amb trabucs; no, el Duran s'enfadaria i avui no convé fer gaire soroll ja que el ZP no es podria mostrar magnànim amb el President del "dret a decidir" si va Madrid a plorar o es queda a casa.

El comissari Saura

2011-02-02T12:01:00.000+01:00

Sembla que la conya aquesta dels 80 per hora ja arriba a la seva fi. Ahir, mentre conduïa cap a la feina per l'AP2, ho pensava. D'aquí poc temps, el meu puny dret ja no tallarà gas de forma automàtica i gairebé inconscient en aproximar-me als radars fixes que els conductors habituals de la zona ja hem incorporat al nostre GPS cerebral i això que no tinc una moto esportiva sinó un utilitari escúter. Els polítics parlen d'índexs de contaminació i de seguretat viària referint-se a la famosa zona 80, algun alcalde -suposo que vinculat al tripartit- ja parla de futurs problemes de contaminació acústica a la seva població tan bon punt els conductors puguin accelerar a velocitats "astronòmiques" en passar arran del seu municipi. Com si l'AP2 fossi una mena de recta de tribuna de qualsevol circuit de F1. De fet, i parlant de Fórmula 1, aquestes vies sotmeses al tema dels 80 per hora s'havien transformat, a les proximitats dels radars, en una mena de drive trough: sanció imposada a un pilot consistent a que abandoni la pista i travessi la zona de boxes a baixa velocitat per a reincorporar-se a la cursa en una posició posterior. La cosa esdevé patètica quan parlem de vies d'ús habitual i no de circuits; els conductors hi circulen a més de 80, frenen en acostar-se al radar i acceleren altre cop una vegada se'n allunyen. Si això redueix la contaminació i els accidents que algú m'ho expliqui. Potser la veritable vocació del Saura era la de comissari a curses de F1.

Els nous jubilats

2011-01-30T09:42:00.000+01:00

En plena forma...

S'ha parlat molt d'això de l'edat de jubilació i del tema de les pensions. Com quedarem, un cop jubilats, els que ara tenim al voltant dels quaranta anys és un misteri de difícil resolució ja que, en el meu cas i com la majoria de nosaltres, no tinc cap dada objectiva a banda dels anys cotitzats i un senzill pla de pensions què, amb molt bon criteri, em va aconsellar de contractar ja fa anys un director d'agència de La Caixa tot explicant-me que el que cotitzes durant la teva vida laboral no va a un calaix amb el teu nom sinó que s'hi destina a pagar, entre d'altres coses, la pensió dels jubilats actuals. És a dir, garantir aquest estat del benestar que s'ha construït amb tant d'esforç i que caldrà adaptar als nous temps. Aquest factor, a més de la disminució evident de la natalitat i, per tant, dels futurs contribuents entenc que justifica l'allargament de l'edat de jubilació. Països de l'Europa civilitzada com Suècia o Alemanya ja ho han aplicat en entendre que és la forma de garantir les pensions dels seus jubilats.

També hi ha un fet evident que és l'augment de la longevitat i la millora de l'estat físic de les persones en general. Algú imagina els nostres avis fent esport de forma habitual com ho fan moltes persones de setanta anys actualment? Crec que la pròpia naturalesa humana, amb l'ajut de la ciència i de l'estat del benestar què tots paguem, està aconseguint que la gent visqui més anys i en millors condicions. Ara, amb quaranta anys corres maratons, fa quaranta anys era gairebé inimaginable que algú de quaranta anys en pogués córrer. No justificaria aquest increment i millora espectacular de la longevitat poder allargar uns anys més l'edat de jubilació i, per tant, la capacitat de generar riquesa que revertiria a la societat en general? Estic convençut que els nens d'ara, quan siguin més grans, es riuran quan els hi diguem que els seus avis es van jubilar amb seixanta-cinc anys... i ens hi diran: "tan joves?". La nostra generació, la dels quaranta anys, serà la de la transició a una nova forma d'entendre el món laboral i, particularment, l'edat de jubilació. Potser cal començar a interioritzar-ho des d'ara mateix.

Ciutat de la Justícia (petita crònica d'un habitant)

2011-01-28T19:03:00.000+01:00

Aquesta setmana, TV3 ha obsequiat la seva audiència amb l'emissió al Sense Ficció d'un reportatge sobre la Ciutat de la Justícia. Com un servidor va ser un dels pioners en anar a treballar-hi i, per tant, vaig tenir l'honor de ser una mena de cobai humà puc aportar alguna dada addicional al reportatge esmentat.

La primera cosa que vaig anar a veure un cop vaig entrar a la Ciutat va ser això:

Durant una jornada laboral és normal visitar aquest lloc en diverses ocasions. Com un és bastant primmirat en això de les necessitats fisiològiques la primera decepció va ser comprovar que aquest lavabo no disposa de cap mena de ventilació ni sistema d'extracció d'aire. Segons passa la jornada laboral és fàcil deduir que l'acumulació d'aire viciat esdevé insuportable. Molt disseny però molta més porqueria. Tot i això als treballadors no se'ns va ocórrer fer vaga com els maquinistes de Renfe. La meva solució ha estat determinar la pauta en que les eficients senyores de la neteja fan les seves passades pel lloc i anar-hi un cop han deixat el tema ben net. Tot i que aquesta instal·lació és per a funcionaris no és estrany de trobar-hi algun ciutadà que s'hi amaga per fer les seves necessitats i, aprofitant la intimitat, consumir-hi alguna substància prohibida per animar-se abans d'anar a judici o bé després, un cop li han fotut una clatellada. La solució que hi vàrem trobar:

Com es pot observar, algun brètol ha intentat trencar el rètol que informa de la privacitat del recinte i que, amb molta cura, va enganxar a la porta una conscienciada companya què va tornar a l'oficina ben trasbalsada després de va trobar al lavabo de funcionàries una gitana canviant els bolquers a un "xurumbel".

Parlant de brètols, al reportatge tampoc no s'hi va fer esment a un dels misteris d'aquesta Ciutat: Tot i que encara és massa nova perquè hi hagi psicofonies i crims -temps al temps-, a la Ciutat de la Justícia s'hi produeixen unes estranyes decapitacions:

Com la d'aquest exemple n'hi ha moltes i s'en poden trobar, de figures decapitades, a llocs restringits al públic cosa que fa sospitar d'algun treballador/a amb instint psicòpata.

El més preocupant però és que per molt disseny i molta imatge innovadora el que es cou a dins, els procediments i el funcionament de la justícia és quelcom antiquat i prehistòric. Papers, papers i més papers. Lentitud funcionarial i processal. Judicis celebrats en espanyol per jutges, fiscals i advocats catalanoparlants -per allò de semblar més seriós-. Banderes estanqueres i retrats del Borbó arreu dels despatxos de jutges, fiscals i a les sales de vistes perquè recordem qui és l'amo d'aquest "xiringuito" tan modern. Aquests aspectes sí queden palesos al reportatge del Sense Ficció.

Ja sé que anar a un jutjat no és gaire habitual ni acostuma a ser per motius agradables però si un dia teniu ganes de morbo i voleu prendre un cafè amb en Fèlix Millet o qualsevol personatge de l'actualitat negra del país us passeu per aquest lloc tan curiós de veure-hi. És una mena de turisme urbà com allò d'anar a visitar els cementiris o el clavegueram però no deixa de ser un lloc ben peculiar.

Els globals matins

2011-01-25T14:15:00.000+01:00

Que macos... ben calladets.

".... o més globalment, Espanya". Aquesta frase és una falca habitual del muetzí Youssef Cuní que podreu escoltar amb molta freqüència durant la seva crida a l'oració matutina. És missió d'aquest autoproclamat geni de la comunicació recordar a la munió de fidels, tietes i sociovergents, seguidors habituals del personatge, que el màxim de la globalitat del món mundial i de l'univers és Espanya. Un exemple, amb la seva verborrea adornada de floritures i carregada de la seva raó, el muetzí Cuní, va ridiculitzar la xifra de votants que va participar a la consulta independentista de Terrassa "i això que hi havia urnes al carrer i podien votar-hi immigrants". Aquest és el "millor" comunicador que hi ha a Catalunya? Un personatge que odia la seva condició de català i que recorda constantment la submissió a Espanya com si els seus oïdors fossin uns ignorants a qui s'ha d'atemorir i apartar dels perillosos independentistes?

No tenim un bon programa d'informació "prime time" com a d'altres països occidentals, aquí la cosa va de recordar que som inferiors i que hem de demanar perdó per existir-hi i voler ser iguals que els nostres veïns; ni més ni menys. No es tracta d'adoctrinar, ni molt menys, la cosa hauria de consistir a mostrar la realitat des de la nostra perspectiva i no des de la de Pozuelo de Alarcón o Jaen per allò de semblar més globals. Ja sabem que el Cuní i l'espasmòdica Melero frisen per presentar un programa més "global" a les cadenes globals; és a dir, espanyoles però ara mateix els hem d'escoltar recordant-nos, cada dia, el que és més global o, segons ells, més gran.

Portem-los als tribunals

2011-01-24T07:58:00.001+01:00

Ha dit el President Mas que perilla la nòmina de març -la meva- dels funcionaris de la Generalitat. Sembla que la cosa depèn de 1000 milions d'euros que el govern de l'Estat no pot, o no vol, pagar al nostre govern i que aquest es veurà obligat, si li ho permeten, a emetre més deute públic per, com va dir el criminal ex-conseller Castells, solucionar "tensions de tresoreria". Ho dic clarament: criminal. S'ha de ser d'aquest gènere o directament psicòpata per marxar a casa tan tranquil després d'haver deixat el país en fallida absoluta i endeutat fins les celles. A Islàndia s'ha portat als tribunals als responsables de la fallida del país però aquí, amb els nostres cervells mediterranis, considerem això com quelcom barbar i més propi dels víkings del nord. De fet, a l'ex-conseller Castells l'hi haurien d'acompanyar l'histèric de l'Iceta que va anunciar aquell finançament "mega-espectacular" tot saltant d'alegria i el ximple del Puigcercós que, curiosament, ara no diu ni "mu". Una cosa està clara, l'anterior tripartit va fer allò que tant agrada als governs d'esquerres; és a dir, jugar amb els diners dels altres i hipotecar els contribuents de demà per a guanyar eleccions avui.

No és que l'actual Govern s'hagi trobat amb quelcom inesperat. No crec que un economista de prestigi com el Conseller Mas-Colell ignorés l'estat catastròfic dels comptes de la Generalitat; això ho sabíem tots i no hem estudiat a Harvard. El problema no va per aquí. Es de tots sabut que el dèficit fiscal català no depèn de 1000 milions d'euros; la cosa és molt més seriosa i, el que és pitjor, el President Mas ho sap però va retardant l'inici de la negociació d'un pacte fiscal amb Espanya tot esperant qui guanya a Madrid. És que no perilla la seva nòmina? Potser és que amb els dinerets del seu pare, presumptament amagats a un paradís fiscal, pot pagar les seves factures. El més greu, però, és que el President Mas sap quin serà el resultat de la negociació amb Espanya i mentre es perd el temps, les finances públiques -i la meva nòmina- en patiran les conseqüències. Potser també caldrà portar als tribunals als qui permeten la sagnia diària dels nostres impostos.

Que vingui la Brigada Mòbil

2011-01-22T08:18:00.000+01:00

Tanta hipocresia, mirar cap a altra banda i ximpleries multiculturals faran que aquestes properes eleccions, partits obertament xenòfobs com PxC o només en la intimitat i els videojocs com el PP, assoleixin uns bons resultats. Ja es parla d'un tal Garcia Albiol com a futur alcalde de Badalona i del creixement de PxC a moltes poblacions catalanes. Ja s'ho faran, ja ens ho farem. Tant predicar la tolerància total envers el pobre immigrant i acollir-lo amb cotonets en el sentit de considerar perillosos feixistes a qui exigim els mateixos deures -i drets- per a tothom ja siguin autòctons o forasters que quan un no se n'adona troba instal·lats al poder moviments, ara sí, feixistes i d'ultradreta. Aquesta és la gran hipocresia dels progres en general que, amb el seu odi envers un mínim d'ordre social i al foment dels valors individuals que beneficien la convivència a la nostra societat, no fan sinó fomentar un caos que alimentarà reaccions populistes que, curiosament, acabaran per girar-se contra aquells pobres immigrants a qui tant volien protegir. És paradoxal que tanta tolerància i màniga ampla acabi esdevenint el brou de cultiu de la intolerància. Tant predicar l'exemple de Salt com a model d'integració i no és sinó una banlieue parisenca al Gironès; sí, com aquelles on hi vàrem ser testimonis dels aldarulls amb crema de cotxes inclosa. Per molt que la seva alcaldessa s'entesti a dir que és quelcom puntual i no assumeixi que el seu poble és un polvorí on una espurna ho faria esclatar tot. També resulta paradoxal i, fins i tot, divertit, veure-hi com des dels mateixos ajuntaments i consistoris suposadament progressistes es reclama més presència policial com a garantia de la seguretat. Quan les coses funcionen aleshores tot són flors, violes, festes multiculturals i cus-cus solidaris on la policia hi sobra però quan venen mal dades que vingui la Brigada Mòbil i posi els immigrants a ratlla. Així també em faig progre, no et fot?

Quin serà el proper municipi o barri "exemple d'integració" on hi esclataran aldarulls? L'Hospitalet o Cornellà amb les seves bandes llatines, el Raval de Barcelona, Lleida i el seu multicultural imam integrista o Sant Roc a Badalona. És igual, sempre ens quedarà la "Brimo".

Jutgessa i part

2011-01-20T08:42:00.000+01:00

És normal que el President Mas defensi la seva escollida - o imposada- Consellera de Justícia, la senyora Bozal i excusi la seva tasca com a advocada de l'estat en l'afer de la consulta d'Arenys al·legant que complia ordres, a mi també m'agrada que el meu cap em defensi de les crítiques i els atacs d'altres. Ara, però, la Consellera Bozal cobra la seva nòmina de la Generalitat i com a bona professional del dret es suposa que representarà amb dignitat i seriositat el seu nou pagador. No només això, és d'esperar que en temes tan sensibles i respectables com poden ser les consultes independentistes organitzades i on hi participen, entre d'altres, votants de CiU, la Consellera no torni a comparar els referèndums amb funerals proetarres. És aquest exabrupte, el qualificatiu "proetarra", el que de ben segur defineix molt bé el tarannà de la Consellera i el seu posicionament ideològic: un trist i mediocre autonomisme. No crec que la senyora Bozal es disculpi i demani perdó pel que va declarar ja que, torno a dir, aquesta és la seva convicció més íntima. Aquest diumenge es vota a Terrassa i a l'abril toca Barcelona, la capital. En parlarà la Consellera? Qualificarà aquestes consultes d'una forma tan desagradable com la d'Arenys? No ho crec, ara cobra d'un govern que diu ser nacionalista i al que han votat molts independentistes de bona fe i ella, com a bona advocada, defensarà qui paga la seva nòmina (o minuta).

He vist advocats que han renunciat a la representació d'un client per motius de consciència. No només advocats d'ofici que no tenen cap dificultat a fer-ho ja que res no els lliga al seu representat sinó que hi ha advocats particulars que han fet el mateix tot i percebre una bona minuta. Al meu entendre, això els honora ja que col·loca les seves conviccions morals davant l'actuació estrictament professional. Estic segur que en el cas de la Consellera Bozal, aleshores advocada de l'Estat, va passar tot el contrari, la seva consciència i la seva actuació personal anaven en un mateix sentit. No hi havia lloc pel conflicte o el dilema moral amb el que molts juristes s'hi troben durant les seves actuacions. Més que advocada de l'Estat, la Consellera Bozal, va ser jutgessa i part.

Kistch metropolità

2011-01-18T08:55:00.001+01:00

Recórrer la geografia de les comarques metropolitanes i visitar diferents municipis d'aquesta zona li serveix a un servidor per copsar una part de la realitat quotidiana de molts dels seus habitants. Podria ser, aquesta oportunitat que la feina em brinda, una variant humil i funcionarial del "fer país" que tant proclamà el President Pujol durant el seu mandat. No he triat el qualificatiu "kistch" del títol de l'article perquè sí; de fet, penso que la fotografia que insereixo sota aquestes línies podrien ser un exemple dels dos significats del mot. Jutgeu vosaltres mateixos..

Enteneu la imatge? Molta gent no ha sabut veure la mostra de veritable art urbà que vaig trobar no fa gaire temps a Barcelona, concretament a un edifici del Passeig de la Zona Franca. Resulta que algun veí de l'immoble amb tendències artístiques dubtoses no va tenir altra idea o inspiració que la d'enganxar els xiclets que ja no volia al sostre fals de l'ascensor. L'efecte cromàtic de les dolces estalactites és, s'ha de reconèixer, espectacular. Igual que la força de voluntat i constància de l'autor a l'hora de penjar-hi els xiclets rebutjats cada cop que puja a l'ascensor. Un tema que vàrem discutir la companya que venia amb mi era si l'autoria de l'obra d'art era unipersonal o bé una performance col·lectiva d'alguns dels veïns de l'edifici que, en veure la idea original, s'hi varen apuntar. El problema va ser que aquest descobriment el vàrem fer quan l'ascensor ja era a mig recorregut cap a un setè pis i la sobtada idea del despreniment d'una estalactita de xiclet ens va provocar bastant de fàstic i que, un cop acabada la gestió, tornéssim a la planta baixa per les escales. Per cert, la persona amb la que ens vàrem entrevistar a l'immoble va dir que desconeixia qui o quins eren els artistes amb els que convivia a l'edifici; curiosament, va defugir el tema.

És intenció d'aquest humil explorador de l'àrea metropolitana mostrar troballes curioses que són, al meu entendre, un factor important per conèixer una mica més la societat que ens envolta. Jo ho trobo molt interessant.

Moda de España

2011-01-14T19:35:00.001+01:00

La tendència de la moda espanyola per a la propera temporada primavera - estiu indica que farà furor la voluntat de retallar i, fins i tot, eliminar les autonomies per retornar a l'estil clàssic de l'estat unitari seguint l'exemple francès, molt més atrevit en això del centralisme. A mi, personalment, aquesta tendència m'agrada ja que em considero una persona comprensiva i crec que la majoria dels espanyols es sentirien molt a gust sense les supèrflues comunidades autónomas que compliquen la vida als pacífics i honrats ciutadans de Peñaranda de Bragamonte, Mérida o Barbate per anomenar uns quants municipis de la que alguns anomenen "pell de brau". No crec que gaires habitants de les viles esmentades pateixin un ensurt gaire important si van a qualsevol entitat oficial del seu territori i comproven que enlloc de dependre-hi de la Consejeria de Sanidad de la Junta de Castilla y León o de la Consejeria de educación de Murcia la susdita entitat depengués de qualsevol ministerio ubicat a Madrid. Potser algun càrrec que ha escalat dins l'administració autonòmica faria algun crit tot esglaiat en veure perillar la seva paga però al poc temps rebria l'imprès de nòmina amb l'escut del ministeri en qüestió i tema solucionat. En aquest Estat que tindrien els espanyols podrien viatjar des de les antigues capitals autonòmiques fins a Madrid amb els seus flamants AVE i enorgullir-se de pertànyer a una grande i, per fi, libre.

Animo als votants espanyols a que triïn qualsevol de les opcions que opten per aquest model d'Estat, que vagin a la moda, ja que en cas d'assolir el poder no tinc cap mena de dubte que molts dels covards polítics catalans de tots els colors farien, finalment, el pas decisiu que desencallaria la situació actual encara que sigui per mantenir el seu statu quo de poder i influència -després ja els fotríem fora-. Ja que aquí la gent s'entesta en seguir confiant en governs autonomistes, que es consideren nacionalistes, potser la solució seria l'eliminació de les autonomies i crear el microclima idoni perquè aquests que reclamen el dret a decidir es deixin de transicions i es decideixin d'una vegada.

Putes lleis

2011-01-10T18:57:00.001+01:00

No essent suficient la prohibició de fumar a determinats llocs, ara el govern espanyol prohibirà per decret que algú ens insulti o bé que nosaltres insultem a algú. No sóc gaire amic d'això d'insultar a la gent i si algú em diu segons quines coses -normalment vinculades a qüestions laborals- considero que és molt més efectiva l'actitud d'indiferència envers l'interlocutor. L'artífex d'aquesta norma és la ministra Pajín, només d'una mentalitat tan perversament progre pot sorgir una llei anomenada d'Igualtat i No discriminació que limita la llibertat d'expressió de les persones. L'insult ha existit i existirà tota la vida, la literatura n'és plena d'exemples, les pel·lícules incorporen paraules o expressions insultants als seus diàlegs, un pot dir-li a un amic seu "que fill de puta que ets..." i no passa res. Hi ha tot un seguit d'expressions -i el català n'és ple- en que el més suau és cagar-se en déu, en la mare que et va parir i on paraules com ximple o lleig són d'una intensitat tan baixa que gairebé passen desapercebudes. Hem d'entendre que s'aplicarà una censura als mitjans audiovisuals i als llibres? Es crearà una fiscalia especial per a insults i paraulotes? Anirem a les comissaries o els jutjats a denunciar a un conductor que ens ha dit "fill de puta" o ens engega a prendre pel cul? Grotesc. Potser caldria educar millor els nens a casa per a evitar que ja de petits insultin a tothom i de grans parlin de forma correcta utilitzant, fins i tot, els insults quan sigui escaient ja que aquests també formen part de l'idioma, dels idiomes. L'intervencionisme d'aquesta mesura mostra l'anhel totalitari que s'amaga rere els perversos somriures dels socialistes i de molts progres en general; l'obsessió de transformar el món en una mena de lloc habitat per éssers guiats per un estat que els hi diu què poden o no poden fer, què han de dir o no, què han de menjar o beure, etcètera. Un món habitat per persones d'encefalograma pla on la llibertat d'expressió i acció quedin reduïdes al que dicta la llei i no la creativitat de cadascun o la pròpia capacitat d'entendre on comença la llibertat i la dignitat de l'altre. Una llei feta per autèntics fills de puta.

Foscor natural

2011-01-09T16:48:00.000+01:00

Després de gairebé quatre mesos de no anar a passar el cap de setmana a Tivissa (Ribera d'Ebre) ens decidim i marxem divendres a mig matí. Ja teníem ganes de sortir de l'àrea metropolitana i oxigenar el cervell amb aquell aire sec i pur que neteja les neurones i sentir aquella "olor de poble" que, a l'hivern, revifa l'olfacte dels urbanites o dels que vivim a prop de la capital. És en sortir de l'àrea d'influència urbana quan es perceben sensacions diferents ja que els sentits no es veuen alterats per interferències artificials i tan banals com, per exemple, l'enllumenat artificial. Tot sortint del poble en direcció a Móra d'Ebre cap a les set del vespre de divendres, ja negra nit, tenim una estranya sensació en conduir per una carretera absolutament fosca i solitària només il·luminada pels llums del cotxe. De sobte, ens sembla com si al nostre entorn manqués alguna cosa i deduïm que els nostres ulls urbans no estan acostumats a la foscor natural del camp a un vespre d'hivern. Sembla mentida com l'habitant metropolità pot arribar a acostumar-se a quelcom tan artificial com és l'enllumenat de les vies interurbanes considerant com a normal que de nit hi hagi llum i que en arribar a la realitat dels ritmes naturals de la vida un es trobi desprotegit o, com a mínim, desconcertat. Reflexiono en les diferents rutes que utilitzo en els meus desplaçaments diaris per l'àrea metropolitana i m'esgarrifo en constatar que, tot i que circuli de nit, sempre hi ha llum artificial, sempre. Per això recomano que quan es surti de la ciutat es contempli quelcom tan natural i pur com la foscor de la nit.

CSI (Cigar Scene Investigation)

2011-01-05T10:14:00.000+01:00

Un cop superat el tràngol del canvi d'any i mentre aprenem els noms dels nous departaments de la Generalitat i els seus responsables, els nostres bars de tota la vida s'han quedat sense olor a tabac tot condemnant als fumadors a patir les inclemències d'aquest clima mediterrani embogit que és capaç de congelar les ungles dels peus o socarrimar els cervells; per sort, el fumador és una subespècie del gènere humà capaç d'adaptar-se a les més dures condicions climàtiques per a practicar el seu vici. Aquest fet, la prohibició de fumar als bars, restaurants i demés llocs de pública concurrència és la notícia de l'any i possiblement de la dècada acabada d'encetar. De ben segur que d'aquí uns anys es parlarà a tots els mitjans de la famosa data del 2 de gener, el dia en que a Catalunya es varen posar de moda les estufes i calefaccions a les terrasses dels bars, bombes en potència que el dia que explotin ompliran la premsa de titulars luctuosos.

De tot aquest rebombori informatiu arran de la flamant llei antitabac m'ha impactat una seqüència terrible vista a un reportatge del telenotícies: l'entrada de dues inspectores a un bar per a verificar que allà no s'hi fumava i una d'elles fent recerca de burilles sota les taules i a la rodalia de la barra. M'han vingut al cap, en veure la traçuda inspectora, les aventures dels inspectors forenses de la sèrie CSI tot buscant indicis dels crims com beines de cartutxos, fluids biològics i, evidentment, burilles de cigarreta amb l'ajuda de sofisticades llums ultraviolades i demés estris científics. La qüestió és, què farà l'eficient inspectora antitabac en trobar l'evidència del crim? Protegirà l'indici amb cinta d'abalisament, fotografiarà la burilla en qüestió amb un testimoni mètric i la traslladarà dins un sobre especial fins el laboratori d'ADN? Tot ben grotesc.

El pitjor d'aquesta norma és que l'administració incita a denunciar als fumadors i als seus còmplices; què voleu que us digui, jo ho veig com quelcom estalinista això que l'estat inciti als ciutadans a denunciar-se entre ells. És clar, en Zapatero ja va dir que això de fumar és de dretes i ja sabem que dins l'ADN del socialisme hi ha la perversa afició de denunciar el veí. Aviat ens visitaran els CSI antitabac a casa, temps al temps....

L'últim article...

2010-12-30T18:22:00.000+01:00

Doncs sí, aquest és l'últim article de l'any 2010. Un any apassionant per a aquells a qui ens apassiona això d'observar l'entorn que ens envolta i ens agrada compartir-ho llençant les nostres idees i percepcions a la xarxa. Sí a més, d'altres persones, des de sensibilitats diverses, opinen, discrepen o, simplement, comenten el que un escriu, el plaer és doble L'any que comença d'aquí unes hores pot ésser apassionant des de molts aspectes; el canvi de govern, l'evolució de la situació econòmica, les relacions amb la metròpoli i molts d'altres esdeveniments que viurem com a societat i com a individus que observen, pensen i comenten.

Amb això dels blogs he descobert que hi ha autèntics "cracks" a l'hora de copsar la realitat quotidiana; de fet, penso que molts articles que he llegit a alguns blogs són autèntiques meravelles en el contingut i en la forma i no tenen res a envejar al que s'escriu als mitjans de comunicació escrita. A més, el més important és que el que s'hi escriu, el que escrivim, ho fem de forma autènticament lliure i sense més restricció que el respecte a la llibertat de pensament i el decòrum propi de les persones civilitzades.

No sóc dels que fan propòsits aprofitant el canvi d'any; normalment no es compleix ni la meitat del que un vol fer però sí que puc dir que continuaré escrivint sempre que les obligacions laborals, personals o, sobretot, d'inspiració m'ho permetin. Sempre és un plaer compartir el que un pensa però és més gran el plaer d'aprendre d'altres i saber què pensen aquells que ens envolten. Bon any 2011 a tothom.